Dos contra tres. Mossèn Richard Twagirimana

20 diumenge de durant l’any.

Estimats,

Avui fem memòria agraïda de mossèn Richard Twagirimana, rector de la parròquia del sant Crist de Canyet, la nostra parròquia, i també de Sant Francesc d’Assís a Bufalà i de Santa Clara de Morera, que va morir dijous passat dia14 als 53 anys d’edat.  Era molt estimat. Va arribar a Badalona l’any 2010, amb l’objectiu de ser sotmès a un tractament a Can Ruti, perquè patia una llarga malaltia. Gairebé mai no parlava d’ell i molt poc de la seva malaltia. Era del tot donat als altres. Si alguna vegada caminaves amb ell per Badalona et sorprenia com la gent el saludava. Era molt popular, s’ho havia guanyat, visitant malalts i acompanyant persones. “Va ser el primer a visitar-me quan em van operar...” deia més d’un. La seva condició de malalt de llarga malaltia, el feia sensible a d’altres malalts. El bisbe Javier Vilanova, en la seva homilia, en les exèquies, recordava amb emoció aquesta universalitat de mossèn Richard: infants, joves, malalts, ancians... matrimonis, famílies, religioses...

Un dia em va dir: “aquesta nena de comunió no ha fet catequesi però porta dos anys ajudant a missa i ha après molt.” Quina millor catequesi que l’eucaristia?

Ell va fer el possible per entrar en la nostra cultura, per  aprendre català i el va aprendre molt bé i deia missa i predicava en català. Havia nascut a Bujumbura la capital de Burundi, un dels països més pobres del món, el 1972, era fill d’una família nombrosa de 10 germans que, com explicà en una entrevista, de vegades s’havien de repartir una panolla de blat de moro. El seu pare era catequista i ja de petit en Richard volia ser sacerdot. Estava estudiant batxillerat quan va esclatar la guerra el 1994.  En Richard explicava que de nit va fugir a Tanzània, el país veí, caminant perquè altrament l’obligaven a matar els seus companys i fins i tot la pròpia mare si no era d’una determinada ètnia. Un dels seus germans va viure l’horror de veure cremar companys vius en una benzinera i es va poder escapar per la finestra. Tot en el context d’ aquell cruel enfrontament proper entre utus i tutsis que va portar un tràgic balanç de 800.000 morts. Encara el seu fantasma, el de l’enfrontament ètnic, plana. L’evangeli d’avui explica la profecia del Senyor quan diu que a partir d’ara, estaran cinc en una casa dividits: tres contra dos i dos contra tres. Es dividiran el pare contra el fill i el fill contra el pare, la mare contra la filla i la filla contra la mare, la sogra contra la seva nora i la nora contra la sogra. Jesús que va viure a casa de Simó, a Cafarnaüm, devia experimentar aquestes pica-baralles entre familiars biològics, però també percebia les divisions entre els apòstols, tan diferents i de vegades tan primaris. Les divisions. Tant comunes en tantes famílies i per tant, també, entre tants pobles... Per què les persones renyim? Per què és tan fàcil trencar i tan difícil mantenir la unitat. Jesús parla d’enfrontaments dins d’una mateixa casa, Tots som germans en l’existència. Ahir mateix parlava amb un amic català, fill d’una família nombrosa. Els germans estan dividits des de fa anys. També havien renyit amb els pares.

Les petites esquerdes en les convivències poden esdevenir greus fractures. Jesús no buscava l’enfrontament, sinó la unió. Però a causa del seu nom, molts es van enfrontar i es van dividir. En realitat era un gran pretext. Avui diem que els musulmans i els jueus practiquen la revenja... també la practiquem nosaltres, els cristians. Quan la nostra missió és l’oposat a l’enfrontament... en lloc d’esquinçar, hem de cosir... I tots són cristians, o de cultura cristiana que omet la revenja... i en canvi cada dia tenim la temptació de practicar-la... per què ens amarguem l’existència? Demanem-li a mossèn Richard que ens ajudi a viure units fraternalment com a germans en l’existència.

Allí a Santa Maria de Badalona. vàrem ser un equip, mossèn Richard, mossèn Ignasi Torrent i jo mateix, acompanyats de laics molt fidels, la Teresa, en Jordi, en Salvador, el Pau, el Joseph... Molt diferents, però complementaris. I tant a Ignasi com a mi se’ns va desvetllar una vocació vers l’Àfrica. Ignasi va voler acompanyar  a Richard a Burundi i estant allí va sorgir la possibilitat de fer-hi un dispensari. Ara he estat jo mateix el que he viatjat a Burundi, ell ho sabia i en va parlar amb mossèn Hermes, el vicari i amic, el que ell havia acompanyat al sacerdoci.

Mossèn Richard era molt sensible. Estan a Santa Maria va morir el seu pare, catequista, en una latitud en què aquest ministeri està ple de sentit, perquè abasten terres molt llunyanes i arriben allà on els capellans no arribem... ell l’admirava perquè tantes vegades suplia el sacerdot. I recordo que estan el meu pare de cos present, el 2020, jo volia relativitzar el dolor parlant d’altres coses i ell no podia dir ni una paraula de tant emocionat com estava. El vaig sentir talment un germà.

Juntament amb les causes físiques que han provocat la seva mort, mossèn Richard patia, des de feia anys un sobre excés de feina. Diumenge passat estava sense vicari perquè mossèn Hermes era a Burundi per malaltia del seu germà, i amb aquesta calor i volent donar resposta a tot, el seu cos ja feble, va dir prou. Va caure, després d’alçar l’eucaristia, com Santa Clara d’Assís, la patrona de Morera, la festa de la qual estava celebrant assistit pel bon Jordi Parmar. Ajuda’ns Richard a que sapiguem distribuir-nos millor les nostres tasques, preveres, diaques i laics, amb sentit de corresponsabilitat. No som déus. I tots hem de reposar.

Tenia també molt sentit de l’humor. Era murri. No podies esperar mai d’ell una resposta immediata. Els ho vaig dir als feligresos de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, el dia de la seva entrada com a rector: “no espereu mai una resposta immediats.” Et mirava atentament, per sobre del bigoti, callava i, després d’uns segons, parlava. I deia les paraules justes. No podia sofrir les persones, aparentment fervoroses, que estant a missa seguien la celebració en el seu mòbil.  A un mossèn que penjava a les xarxes moltes fotos pròpies li va dir, senzillament, amb finor, en un missatge de watsapp: “mossèn  cada vegada que celebres missa, et retraten?”

Tenia també els seus defectes, com tots, no és hora de posar-los de relleu, però sí de dir que lluitava per superar-los. El fet de provenir d’una cultura tan diversa a la nostra, per nosaltres era un aprenentatge quotidià. Un dia de juny va estar a punt de cremar-se la rectoria perquè havia deixat unes herbes escalfant-se al foc... i ni ell ni mossèn Ignasi se n’havien assabentat... quan molt preocupat li ho vaig anar a dir, va respondre amb la sang freda d’aquell que ha viscut circumstàncies molt pitjors, que no n’hi havia per tant.

Un dia de l’any 2019, al pati de la Rectoria de Santa Maria, mossèn Richard em va presentar unes religioses elegants vestides amb hàbit blau, del seu país. Es deien de Bene Mariya (Immaculat Cor de Maria) entre elles hi havia sor Adolfina Baragomwa de Tanzania, una dona amb una empenta extraordinària, que ara he pogut saludar. Espontàniament les vàrem convidar a venir a Badalona i ens varen dir que sí. Passada la pandèmia, un dia, a la Rectoria, Mossèn Richard i un servidor vàrem reprendre el tema i vàrem parlar per telèfon amb la general la Mère Victoire Ndabirorere a qui també he pogut veure. Passat un temps, la Mère Victoire i sor Luidine ens varen visitar a Roca i Pi. Recordo que només arribar es van sorprendre de veure la Mare de Déu de Montserrat a la xemeneia de Roca i Pi: és que som ignasianes, em van dir. Varem pujar a Montserrat, acompanyats de Josep Maria Moré, patró i d’Andrés Piña, de l’equip de Sant Jeroni de la Murtra. Ens va rebre el P. Josep Maria Solé, del consell assessor de Roca i Pi, que les va beneir. Només uns dies després, mossèn Richard, em va dir, amb el rostre desencaixat: Mossèn, sap que la germana Lidwine ha caigut a la dutxa i ha mort? Tots dos vàrem quedar perplexos, personalment vaig pensar que era un signe que les Germanes havien de venir. I efectivament, en començar el 2024, amb l’anuència del Sr. Cardenal, Joan Josep Omella, vingueren a nosaltres les religioses de Bene Mariya que tant de be estan obrant a Roca i Pi, a Bufalà i a la ciutat de Badalona: Soeur Maria Modestus Kagina de Tanzania, Soeur Maria Rosa Pascal Nteze, Soeur Jacqueline Nduwmana i Soeur Pauline Berakumenyo de Burundi. Gràcies també  a Soeur Gemma Ndinziminsi, la secretària general de la Congregació per tots els tràmits, no fàcils. Recordo que a l’hora de signar el conveni una de les preocupacions de les Germanes era què passaria en cas de mort d’alguna d’elles. Personalment em va obrir els ulls. Les Germanes tenen la mort molt present, perquè elles com tants africans, com mossèn Richard, han viscut sovint situacions límit i vida i mort són dues cares de la mateixa moneda, i són valentes.  El dia de Sant Martí de Tours de l’any 2024 ens va visitar a Badalona i a Calonge també la nova general, la mare Daphrose Kiraniguye, metgessa cardiòloga, que ara m’ha rebut a mi i al vicari episcopal d’ Udine -on també hi ha presència de Bene Mariya- amb els braços oberts a Bujumbura i a Ngozi en els 25 anys de professió de Soeur Jacqueline. Diu en un llibre sobre immigració Andrea Riccardi, historiador i fundador de la Comunitat de Sant Egidio, que anem cap a un nou continent i que s’hauria d’anomenar Euràfrica.  

Mossèn Richard, sempre em va tractar de vostè i de mossèn. Mai no em va dir Jaume. No me’n vaig sortir. Em respectava molt, amb sinceritat... I en l’arrel de tot la seva fe i la seva profunda vivència del ministeri ordenat. S’ho creia.

No va estar sol. A les darreres hores, Mossèn Ignasi Borrull li va administrar la unció dels malalts, la benedicció apostòlica i li va posar en el braç un escapulari. Ha marxat ben acompanyat. En Salvador Martínez, l’amic de tants anys, va estar al seu costat, a la UCI de l’hospital de Can Ruti fins al seu darrer sospir. Tot un exemple.

Quan em vaig assabentar de la seva gravetat, ja de retorn, a l’aeroport de Bujumbura, pensava que encara em podria acomiadar d’ell, però ja no vaig ser-hi a temps. El Salvador em va dir que s’havia apagat, de matinada. Quin misteri... jo tornant del seu país, per primera vegada...i, a la mateixa hora, ell marxant cap a la casa del Pare. A l’avió vaig sentir l’impuls de dedicar-li aquest sonet de comiat a mossèn Richard Twagirimana, vicari, rector, amic. Amb estrambot. En vol de Bujumbura a Adis Abeba, dimecres 13 d’agost de 2025.

A reveure Richard Twagirimana

sota el cel nebulós de Bujumbura

marxem jo amb avió cap a l’altura

I tu cap a l’Ignasi que et demana.

Digues-li que és l’Esperit el que mana

que hem de junyir el culte i la cultura.

i ell et dirà que un cristià no es detura

i riurem perquè l’amistat dimana.

Adéu supervivent de la gran matança

Que vas prometre amb fe ser sacerdot

rep ara de Jesús la millor dot.

Ens tornarem a veure tu ja sa

i jo una mica més ancià

amb tanta gent de confiança.

Toqueu campanes de Canyet, Morera i Bufalà.

Que no se’n va el nostre Mister Bean africà.