Reflexions sobre la Sagrada Família 2025

 Reflexions sobre la Sagrada Família

Del meu record, tots els bisbes de Barcelona han deixat el seu segell a la Sagrada Família. En temps del Cardenal Jubany la rebuda de Sant Joan Pau II. En temps del Cardenal Carles, els Jocs Olímpics de Barcelona, que van contribuir a difondre mundialment la imatge del temple. En temps del Cardenal Martínez Sistach, la visita de Benet XVI amb motiu de la consagració/benedicció de l’altar i del temple. Les visites començaren a créixer de manera exponencial. I en temps del Cardenal Omella, que ha definir l’església com “preciosa”, el coronament de la torre de Maria. A més s’ha progressat molt en la construcció del cimbori central fins al punt que hom ja parla de coronament de la torre del Salvador el 2026 coincidint amb els cent anys de l’atropellament i mort de Gaudí.

Arran del 2010 i potser pel fet que la meva tesi doctoral versés sobre el mestre de Gaudí, Joan Martorell Montells, vaig rebre moltes peticions de particulars i grups d’acompanyar-los a la Sagrada Família. Fins i tot se’m va demanar que l’expliqués a totes les demarcacions episcopals de la diòcesi. Però ara, el 2025, les coses han canviat. Recentment amb el fill d’uns bons amics que celebrava el seu aniversari (Jaume Parra Macías) em va dir que el millor regal que li podia fer era invitar-lo a visitar la Sagrada Família. Vam passar amb normalitat tots els controls de seguretat, però en arriba a l’últim, per un errada del noi en la reserva, ens van impedir l’entrada. Vaig intentar mostrar-li si més no la cripta, però no era l’hora. Vam tornar a casa. Afortunadament, passats uns dies, va ser possible tornar-hi a entrar. Una vegada més vaig comprovar que es complia la profecia de Gaudí: “Vindrà gent de tot el món a veure la Sagrada Família”. Ha estat l’última vegada. Després he rebut diverses trucades d’amics demanant-me si podia fer alguna cosa per entrar-los al temple perquè les entrades estaven exhaurides. Amb dolor he hagut de dir-los que no. El darrer ha estat el d’uns japonesos que venien de la mà de Pedro Arancon, del meu equip de matrimonis. Ni demanant-ho al rector de la parròquia, l’estimat mossèn Josep Maria Turull, no ha estat possible.

Per tant, he pres una decisió que crec que s’adequa a la voluntat de Gaudí. Veureu. L’anomenat recentment “arquitecte de Déu”, deia que vindria un dia que la gent no aniria a missa i que per tant, calia treure els retaules al carrer. Per tant, he decidit fer la visita a l’exterior. La vaig fer experimentalment fa uns dies amb un sacerdot  congolès nacionalitzat alemany, el P. Theodore Shanika. Vaig explicar-li els motius pels quals Gaudí mai no hauria orientat una església al nord, vam resseguir el magnífic programa iconogràfic de la façana del naixement, la problemàtica construcció de la façana de la Glòria, la severa façana de la Passió... fins i tot vaig poder explicar-li el projecte encallat de Rancagua i el perquè dels rèptils i vegetals de l’absis. Crec que va quedar força content. Després encara vàrem tenir temps de veure els monuments de Raquel Meller,  l’església romànica de Sant Pau del Camp (també per l’exterior), les Drassanes (per fora), vàrem passar pe la casa on havia viscut Pau Picasso i vàrem acabar pregant als peus de la patrona de l’Arxidiòcesi de Barcelona i de tota la Província Eclesiàstica, la Mare de Déu de la Mercè. I tot en una tarda! En vaig donar gràcies a Déu.