El silenci dels anyells

Diumenge II de durant l'Any A

Estimats,

Aquí en el refetor, en el punt més alt de la paret de fons, hi ha una inscripció una mica misteriosa ESVS PASCHALIS AGNI LEX, que podem traduir com l’àpat pasqual és la llei o el memorial de l’anyell. Una frase que ens parla d’eucaristia i de pasqua en la sala on els monjos es refeien i on nosaltres venim a refer-nos també amb l’àpat de l’eucaristia. Sota d’ella, una galeria de personatges il·lustres i a sota un Sant Sopar que no és l’original, pintat per Francesc Costa Amigó, un supervivent de la lleva del biberó.

L’anyell és un animal jove, pacífic, tendre, mansuet,  present en les tres grans tradicions monoteistes: jueus, cristians i musulmans. En els jueus que en el Pesaj, sacrifiquen l’anyell en els cristians que en un dels moments culminants de l’eucaristia diem: “mireu l’anyell de Déu” identificant-lo amb Jesús mateix i en els musulmans que celebren arreu la festa de l’anyell Eid Eid Al-Adha. Un animal que esdevé doncs, un símbol transversal. Per Setmana Santa llegirem una lectura molt bella i pregona, el càntic del servent sofrentnd’Isaïes, que subratlla el silenci dels anyells quan són portats a matar.

Se’m suscita una reflexió sobre el sofriment. Aquests dies he estat parlant -sobre tot escoltant- a diversos malalts, alguns terminals. Tots ells conformats, reflexionant sobre el procés de la seva malaltia, parlant amb normalitat de la mort, agraint les cures dels qui tenen a prop. Quines lliçons de vida donen!  Pateixen físicament i sofreixen moralment. Tant el patiment físic com el sofriment moral són pràcticament inevitables. Quan per un familiar malalt greu demanem “sobre tot que no pateixi” volem dir que se li calmi el sofriment físic i moral que comporta i de retruc, que no patim nosaltres de veure’ls patir, sabent però que malgrat els pal·liatius, el dolor físic i el moral és sempre inevitable. Hem d’aprendre a sofrir bé. Però hi ha un altre sofriment que sí que és evitable. És el sofriment innecessari, aquell que ens podríem estalviar. En la nostra societat persones que sembla que gaudeixin sofrint i fent sofrir. Hi ha un masoquisme i un  sadisme, segurament patològics, en aquells que són cruels amb les altres, que els diuen coses que no toquen, que els pertorben amb allò que saben que els faran sofrir. Les ironies malèvoles, els insults, les difamacions, els menyspreus, els desallotjaments, les tortures i mutilacions, els abusos de poder, de consciència, sexuals... I d’aquí, com una bola de neu, venen les corrupcions, les conxorxes, les guerres. Quant dolor absurd, innecessari, evitable!  Aquest, el dolor evitable, és “el pecat del món”, aquell que lleva l’anyell.

Dijous vaig assistir a un col·loqui molt interessant a l’Hospital Oncològic de Bellvitge. El tema eren les experiències properes a la mort, amb tres prestigiosos ponents, els doctors  Josep Maria Forcada, metge, sacerdot i prior de l’Hospital de Sant Pau, Manuel Sans Segarra  - un cirurgià que s’ha convertit en una figura mediàtica molt popular per temes com la consciència primera i les conclusions que treu de les experiències properes a la mort- i Cristian Ochoa, actiu cap del programa de salut digital IOConnecta’t. El púbic estava integrat sobre tot per metges i infermeres, també personal de la UCI... és a dir persones molt avesades a acompanyar en el sofriment, precisament, en una hora tan decisiva com aquella propera a la mort que es poden produir unes experiències que són font de consol pels qui les viuen sense demanar-les. Naturalment, per més explicacions científiques i racionals que es vulguin donar, sempre hi haurà una dimensió de misteri i de necessària obertura al do de la fe. Però ajuda conèixer i reflexionar en aquestes experiències de la ma dels experts. A la llum de la fe, són signes que ens parlen que més enllà hi ha algú que ens estima i que ens espera.

Joan Baptista diu: “he vist que l’Esperit es posava sobre ell com un colom” El colom és un altre animal pacífic. Jesús ens dirà que hem de ser astuts com serpents i càndids com coloms. Un altre animal que apareix en el moment clau de la teofania del Jordà.

 

 

Sonet alexandrí amb estrambot a l’anyell de Déu

 

Anyell de Déu que segueixes llevant el pecat del món

fes-me com tu, silent, abnegat, mansuet i tendre

que empàtic sàpiga del germà el dol comprendre

i humil entengui el que batega en el seu si pregon.

 

Anyell, de Déu, jo també vull seguir-te i tu saps on:

després del roig foc, vindrà gris la cendra

pols il·luminada i quaresmal que ens farà entendre

Getsemaní, el Gólgota, i el part d’un nou món.

 

Fes que visquem la nostra condició de batejats

que la bona notícia proclamem des dels terrats

i cantem la vida, essent de l’amistat forjadors.

 

Joan: et vas desprendre dels teus fidels seguidors

que així anaren a raure del Fill de l’Home al costat

i foren apòstols, de vocacions desvetlladors.

 

Aquell que atent busca del seu germà el màxim bé

està anticipant, previsor, el món nou que ja ve.