Jaume Aymar i Ragolta

Homilia diumange XXVII de durant l'any. 4 d'octubre de 2020 Estimats, Per tercer diumenge consecutiu hem escoltat una paràbola de Jesús al voltant de la imatge de la vinya. El nostre paisatge proper durant segles estigué poblat de vinyes. La vinya forma part de la nostra cultura mediterrània. “Vinyes verdes vora el mar...” escrivia el poeta... I, tot i que han sorgit novetats tecnològiques, la manera de conrear la vinya al segle XIX i primers del XX no seria gaire diferent de com era al segle I, al temps de Jesús. Una obra artesanal, amb molt d’esforç: plantar la vinya, voltar-la d’una tanca, cavar-hi un cup -és a dir una recipient, generalment d’obra, sobre el qual es trepitja el raïm i on el most es transforma en vi...-   També el salm ens ha parlat de quan entren els senglars a devastar-la, exactament el mateix perill que tenen avui algunes vinyes amb la proliferació de porcs senglars i per això s’inventen tanques electròniques per defensar-les...Tot i que han aparegut nov...

Dir sí i anar a la vinya Tots coneixem persones que són com algun dels dos fills de la paràbola. Persones que d’entrada diuen no, ja tenen la negació incorporada al seu llenguatge, però després es penedeixen i fan allò que se’ls diu. I també coneixem persones –de vegades cultures sencers- que sembla que tinguin prohibit el no, diuen sempre que sí... i sovint acaben fent el que volen. Tots dos comportaments són aspres. La negativa és tal com una fuetada i la incoherència també ens dol. El que caldria és fer les dues coses, dir que sí i anar a la vinya. Dir sí i fer les coses que se’ns encomanen amb diligència. Els publicans eren tinguts per pecadors públics, com les dones de mala vida. Fixem-nos que al costat de la creu de Jesús hi havia també dos bandolers, dos pecadors públics,   un dels quals es penedeix en el darrer moment. I als peus de la creu hi havia una pecadora, també penedida, la Magdalena. Dos penedits en qui s’acompleix la profecia d’Ezequiel: “Només que reconegui...

Homilia. Diumenge XXV de durant l’any Recordo un professor de batxillerat als jesuïtes de Casp, l’Alfons Banda, que opinava que tothom havia de percebre el mateix sou. Nosaltres, aleshores adolescents, ens hi enfadàvem i li dèiem que on quedava l’estímul de poder guanyar més... Però per a ell el sou era fins a cert punt secundari, l’important era la satisfacció de la feina feta. Amb els anys l’opinió d’aquest bon professor, ja traspassat, m’ha fet pensar en aquesta paràbola d’avui, per a molts paradoxal. El meu avi Jaume era un empresari català de tota la vida. El dia del seu enterrament l’església es va omplir de treballadors, no solament dels qui estaven en actiu, sinó també d’aquells que havien estat acomiadats: tot un signe d’estima i de respecte. L’avi Jaume era creient i practicant, però gairebé mai li havia sentit comentar cap evangeli, excepte aquest d’avui, el de la paràbola dels treballadors de la vinya amb la qual manifestava que estava plenament d’acord. Aquesta paràb...

Tanatori de la Ronda de Dalt d’Altima, 19 de setembre de 2020 Ens costa, però se’ns ha mort la Núria, una catalana, una santadreuenca, forta i afable que ha sabut sempre harmonitzar el seu compromís cívic, polític i social amb la seva fe cristiana i amb la seva pertinença a l’Església. Donem gràcies a Déu per la seva vida i el seu exemple. Als 14 anys ja feia voluntariat a una escola del barri de Can Tunis on ajudava a les religioses que atenien fills de mares solteres, de prostitutes i de famílies trencades. I després de 60 anys continuava el seu voluntariat a Braval (aquí avui hi sou una representació significativa). La Núria deia que el camí del voluntariat et porta allà on hi ha una persona que l’ofereix, et mou a la solidaritat que ajuda a la justícia, però la constitueix. La justícia és imperfecte i ha de ser compensada amb sentiments d’ajuda, d’amistat i de col · laboraci ó . Eren els sentiments que a ella la movien. Al costat d’ella et senties a prop de la mare i de la me...

  Homilia diumenge 24 de durant l’any 130920 En aquesta paràbola d’avui hi ha presents les quatre emocions bàsiques: por, ràbia, tristesa i alegria. Fixem-nos-hi bé. El ministre té por que el rei pugui executar les seves ordres, i el vengui a ell, a la seva dona i als seus fills per saldar el deute. I per això, mogut per la por, se li tira als peus i el suplica fins que aconsegueix el perdó regi. Però el ministre, que es va sentir perdonat, no havia après a perdonar, perquè després ell no és capaç de perdonar un dels seus col · legues. Aquesta actitud del ministre amb el seu company, tan injusta i desproporcionada, a nosaltres ens fa ràbia . Als altres col · legues els provoca tristesa i quan informen el rei, aquest també s’ enrabia. Aparentment a l’evangeli no es parla d’alegria, però l’ alegria està implícita en el perdó, en la primera part de l’evangeli. Perdonar i sentir-se perdonat, és la màxima font de l’alegria interior. Pensem-hi: si hem perdonat de cor el nostre g...

Diumenge XXIII de durant l’any Déu és pacient. La paciència de Déu és immensa.   Així com en d’altres tradicions religioses s’accepta la revenja, el més propi dels cristians el perdó, però s’ha de saber perdonar i s’ha de saber demanar perdó requereix també les seves fases. Jesús exposa tot un itinerari pedagògic amb tres passes per a reconciliar-nos amb el germà que peca: Parlar amb ell a soles i parlar vol dir també escoltar; parlar amb dos testimonis; parlar amb la comunitat reunida. I encara, una vegada superades aquestes tres etapes sense resultat satisfactori diu que el consideris com si fos un pagà o un publicà. Recordem que Jesús no s’hi va enfrontar als pagans i als publiecans. A la paràbola del fariseu i del publicà, aquest que va ser el que es va fer més petit, va tornar a casa justificat. Recordem que Jesús era acusat d’anar amb ells, publicans i pecadors. Recordem el passatge de Zaqueu. Recordem que Jesús no ha vingut a convidar els justos sinó els pecadors....

Homilia Diumenge XXI de durant l’any Normalment sempre ens estem afirmant. Hi ha persones que enraonen o criden o s’enfaden, o fan broma, o envien missatges de watsapp cada dia, només per afirmar-se, per dir-nos “ep! sóc aquí”, estic viu. Cal respectar-los. Sovint procurem salvar la cara de les situacions adverses i si de cas, la culpa que les coses no vagin bé sempre les té algú altra. I Jesús avui ens parla d’abnegació, és a dir de negar-nos a nosaltres mateixos. I la paraula i el concepte ens costen perquè semblen precisament és el contrari d’allò que la nostra naturalesa ens demana que és afirmar-nos, refermar-nos... Afirmar-nos o negar-nos, aquest és el dilema. El diccionari ens diu que l'abnegació   és un tipus de virtut moral   que consisteix en el sacrifici espontani o per mitjà de la voluntat dels propis interessos, desitjos i fins i tot de la mateixa vida en favor d'altres o de tots. D’entrada per tant, l’abnegació no ens resulta simpàtica. No volem senti...