Els gegants i la festa o la intel·ligència orant

Els gegants i la festa o  la intel·ligència orant

Estimats germans i germanes,

La pujada dels gegants a peu fins aquí a Sant Jeroni de la Murtra, té una gran força simbòlica i històrica. Ja en temps de la Colònia d’Estiuejants havien pujat uns gegants. Es veu a les antigues fotografies. També els amics de la Faràndula de Badalona, encapçalats per l’Ezequiel Barrios, cada any per Corpus pugen gegants, podem dir que han preparat el vostre camí... però per primera vegada avui els gegants heu pujat a peu, fent un llarg recorregut per la ciutat de Badalona i els seus barris. Els experts en símbols (Chevalier/Gheerbrant) ens diuen que els gegants, per la seva alçada i dimensions sou el símbol de la intel·ligència espiritual. I  aneu en contra dels titans que simbolitzen les forces brutes de la terra, els desitjos terrenals en contra dels espirituals. I el nostre estimat Joan Soler Amigó ens recordava que no hi ha tipus de cultura que mobilitzi més la gent que la cultura popular.

Dijous passat, el papa Lleó XIV, a la Basílica de Sant Pere del  Vaticà en la inauguració de l’any acadèmic de les Universitats Pontifícies va parlar de la intel·ligència orant. Deia que la intel·ligència ha de fer memòria. No simplement bolcant dades, com fan els algoritmes, més ràpids que nosaltres, sinó recordant les experiències viscudes amb les ressonàncies que només l’ànima humana pot trobar. És el que anomenem memòria agraïda, recordar és tornar a passar pel cor, sense enyorança que paralitzi, sinó com la força que estimula a anar endavant amb entusiasme.  

Els gegants. Representeu el poble, la gent.  I la gent és la que manté viu el patrimoni i la cultura popular i la festa. Els gegants, diu la cançó, són joves eternament. Uns japonesos estaven intrigats i volien saber quins artificials digitals feien dansar unes figures tan altes. Es van posar a riure quan van veure la gent que en sortia de sota. Tot era molt més senzill.

L’evangeli que hem proclamat il·lumina la nostra vida explicant algunes característiques de la festa. En primer lloc, els esdeveniments s’han de celebrar. El primer miracle de Jesús se situa en una festa de noces a Canà i la paràbola d’avui evoca també en un convit de noces. Les noces que aleshores duraven vuit dies i que requerien, com hem escoltat, molta preparació. Calia prepara el banquet i sacrificar vedells i aviram.  I comencen les excuses elegants que més aviat són excuses de mal pagador i la gent se’n va a treballar al camp i als negocis. El negoci és la negació de l’oci, de la festa i per tant, en positiu, l’oci és l’afirmació de la feina.

No puc venir és que avui treballo, sentim dir. I és veritat que no podem faltar al treball buscant baixes inventades. Però el meu pare, que fou gerent d’una indústria de llantes molts anys, Akront, solia dir que totes les festes es poden recuperar. Aleshores fer festa era exactament no anar al treball, no fer feina.

La festa és oberta tothom. I la festa de les festes també. No hi ha, ni hi hauria d’haver misses ni cerimònies privades. A la paràbola van a buscar els convidats pels camins, és a dir, porten gent desconeguda. Quin valor! Gent que es menjarà allò que els altres no s’han volgut menjar.

L’única condició és portar el vestit de festa. Sense vestit de festa millor no entrar a la festa. I per tant, un s’ha de preparar per la festa. Fixeu-vos que mudats que van sempre els gegants! La gent gran encara es muda per anar a missa.  L’eucaristia és la festa de les festes. Molts avui no ho han descobert i es perden un tresor. Quan una mare de família em diu que no va a missa perquè avui els té a tots a dinar, penso que ella i el seu home faran talment com fem els preveres i els diaques al voltant de l’altar, servir a la taula. Com deia Antoni Gaudí, l’altar major (i únic) del temple de la Sagrada Família és com la taula parada sota la parra on sopa la família a l’estiu. I per tant l’excusa de la mare és una excusa legítima que comprenc. Quan la gent en canvi diu que no va a missa perquè treballa, em fan pena i penso que més aviat s’han d’arreglar els horaris.

Jesús va començar la seva vida pública en una festa (Canà) i la va acabar al Cenacle amb un Sopar de festa. Per allò que els biblistes anomenen la inclusió, el missatge és que cada dia va tenir una cua festiva. Que no deixem de fer festa cap dia de la nostra vida. Gràcies amics geganters, gràcies amics gegants per recordar-nos-ho.