Trampa saducea

Diumenge XXXII

Estimats, aquesta setmana molts hem visitat el cementiri o el columbari, hem pregat pels nostres difunts, hem pensat més en la mort i en el més enllà. És just i necessari. És convenient. I també és insuficient. Perquè com va dir, profèticament, Gustavo Adolfo Bécquer: “Díos mío qué solos se quedan los muertos!”

I l’evangeli d’avui ens parla de la resurrecció. Ens en parla a partir d’aquesta topada amb els saduceus. També les topades poden ser fructuoses. Aquells homes que no creien en la resurrecció, havien caigut en el seu propi parany.  El parany saduceu, la trampa saducea, és una expressió que ha  passat a la nostra parla, és la pregunta capciosa que es planteja amb ànim de comprometre l'interlocutor, perquè qualsevol resposta que doni pot ser mal interpretada o considerada inconvenient.  Els saduceus eren experts en plantejar aquest tipus de qüestions enverinades:  per exemple, aquesta d’avui si una dona té set esposos, en la resurrecció, quin serà el seu marit?, si havien de complir el mandat de Moisès de lapidar les adúlteres, o si era lícit pagar impostos al Cèsar romà, entre d’altres. Caifàs, el summe sacerdot que liderar la conspiració que va portar Jesús a la mort, era saduceu. Un parany saduceu pot portar al qui hi cau en la mort.  Quantes vegades avui, a les tertúlies radiofòniques, a les entrevistes, es presenten preguntes que són paranys saduceus!

Tornem a la resurrecció. Els saduceus, només reconeixien com a revelats els cinc primers llibres de la Bíblia, el Pentateuc, que atribuïen a Moisés, i en ells creien -erròniament- que no es parla de resurrecció, quan se’n parla, des del relat del Paradís fins  al de la bardissa incandescent...  Però no hi creien i legislaven segons aquesta creença. Dins una mentalitat on es creia que la mort esborra l’individu, pensaven que aquest només pot sobreviure a través de la seva descendència, i és per això que, per llei (Dt 25,5), una viuda sense fills, s’havia de casar amb el cunyat, per donar posteritat al seu germà. Encara avui hi ha pobles, on és molt important per als homes tenir descendència. A l’Àfrica, a la Índia... és gairebé més important ser pare que ser espòs... el que cal és tenir descendència i perpetuar-se.

Però en el plantejament de la resurrecció, de la vida nova, de la vida eterna, de la vida perdurable, el parany saduceu continua avui viu quan nosaltres projectem en el més enllà, el més ençà. Per exemple, avui molts, fins i tot creients, refusen, conscientment o inconscient, la idea de la resurrecció perquè creuen que la vida del més enllà, la vida eterna, serà viure eternament per sempre allò que ja vivim ara, amb tot el que comporta de positiu i de negatiu. I a ningú no l’abelleix estar suportant eternament una persona tòxica, potser solipsista, o pagant la hipoteca. Amics, ha de ser justament a l’inrevés, a la claror de la fe hem d’entendre que és la vida present la que ha de ser reflex de la del més enllà. Ras i curt hem de viure com a ressuscitats ja des d’ara. No ens podem imaginar la vida eterna, o millor encara la vida perdurable. La vida del més enllà és objecte de la nostra fe. No del nostre raciocini. Només ens podem refiar de la Paraula de Jesús i què ens anticipa Jesús d’aquest més enllà?

Jesús diu “seran igual que els àngels” L’analogia no es refereix a la incorporeïtat, sinó al que en el temps de Jesús consideraven propi dels éssers angèlics: contemplar, beneir i estimar Déu en si i totes les seves obres, és a dir ésser Fills -semblants- a Déu (Gomà). I és el que ja des d’ara hem de fer nosaltres per viure com a ressuscitats: contemplar, beneir i estimar. Si fem aquestes tres coses, ja comencem a viure, des d’ara, com a ressuscitats.

Recordeu que en un altre passatge el Senyor diu «Us asseguro: veureu el cel obert i els àngels de Déu pujar i baixar sobre el Fill de l’Home.» (Jn 1,43-51). Viure com a ressuscitats vol dir doncs pujar i baixar, és a dir, pujar quotidianament a la contemplació i baixar, també quotidianament a l’acció.

Jesús fa veure als seus rivals saduceus que en el passatge de la bardissa incandescent Déu es presenta davant Moisès com a Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob, perquè no és igual la manera com Déu es relaciona amb Abraham, amb Isaac i amb Jacob, com es relaciona amb cada un d’ells. Com no és igual que cada un de vosaltres us relacioneu amb Déu, per tant també podríem dir avui el Déu de la Carme, el Déu de la Montserrat, el Déu de la Maria-Llum, el Déu del Josep Maria, el Déu de l’Andreu o el de la Teresa... Com no tots ressuscitarem de la mateixa manera. Ja Moisès, descalç sobre la terra calenta, estava rebent la revelació que Abraham, Isaac i Jacob, continuaven vivint la vida perdurable.

Germans per viure com a ressuscitats, hem de viure també d’una altra manera l’economia. Hem de refiar-nos molt més de la Providència, hem de ser molt més solidaris, hem de creure en el destí universal dels béns. Déu beneeix a aquells que, des de la fe compromesa, ajuden als economistes, als banquers, als empresaris -fins i tot més enllà de les nostres fronteres, en països del tercer món- a tenir uns criteris econòmics propis del Regne de Déu. La Jornada d’avui, Germanor, ens recorda que hem de viure l’economia d’una altra manera i ens demana aquest petit o gran sacrifici, entenent com a sacrifici no com la renúncia a allò que tenim, sinó com l’aposta a fer més sagrades totes les realitats terrenals (Carlo Maria Martini), fins i tot o primer de tot, l’economia.  I a no caure en els paranys saduceus que aquesta comporta. “Quan de bé que ens fa el temps que dediquem al servei dels altres”, diu el Cardenal Omella en la seva carta dominical d’avui, plena d’agraïment, que us recomano i que acaba amb una expressió del traspassat bisbe Toni Vadell: “gràcies per tant!”.