Evitem normalitzar el mal

Homilia diumenge primer d’advent

Estimats germans i germanes,

És un tòpic dir que advent és un temps d’esperança, ho diem i ho repetim cada any, però sembla que no ens ho acabem de creure. Preguntem-nos de debò si som persones esperançades i esperançadores. I em direu i com podem ser esperançats i esperançadors veient allò que veiem al voltant nostre, ben a prop nostre: malalties, morts, divisions entre germans en el si mateix de l’Església, corrupteles, curses de poder... Com podem estar esperançats quan mirem a la nostra ciutat: misèria amagada, brutícia als carrers, projectes encallats, assentaments de persones vingudes de lluny... Com podem estar esperançats quan mirem al món:  guerra a Europa, fams, amenaces de variants de pandèmies, violació de drets humans, atac als innocents... És que els cristians som uns il·lusos que no ens n’adonem del que està passant a prop nostre i al món? Si algú no se n’adona és o bé perquè ha perdut el sentit de la realitat -que és una patologia- o perquè ha decidit mirar cap a un altra costat.  Però això que passa avui ja és inherent a la condició humana. Passa el mateix que passava en temps de Noé o en el temps de l’adveniment del Fill de l’Home. El tenien allí mateix i no el reconeixien. I els qui vetllen i els qui no vetllen continuen vivint junts. El que passa és que els qui vetllen, els lúcids, dissortadament sembla que siguin una minoria, creativa, però minoria. Al poeta Joan Maragall, l’han qualificat amb encert de “despert entre adormits.” Quant que ens convenen les persones lúcides, capaces de liderar, de denunciar i de lluitar contra el mal, però no amb espases ni llances, si no amb la paraula, amb l’art, amb el conreu de la bellesa i propiciant una convivència cívica i pacífica!    

Els cristians som dones i homes com els altres. Els goigs i les esperances de les dones i els homes d’avui, especialment dels pobres i dels qui més pateixen ho són també dels fills de l’Església i no hi ha res d’humà que sigui aliè al cor del creient. Ho hem repetit amb el Concili moltes vegades, però no ho hem interioritzat. I per això la mentalitat sinodal troba tants entrebancs. Fa uns anys en un col·loqui internacional, a Itàlia, un acreditat periodista, director d’un dels principals diaris d’aquest país, entrevistava al Cardenal Carlo Maria Martini, jesuïta, arquebisbe de Milà i li preguntava si estava preocupat per l’augment de mals del món, especialment derivats d’aquells de comportaments que no són ètics.  I el Cardenal, savi, li responia: “a mi no em preocupa tant el mal, com que la gent es pensi que el mal és el normal.” Jo crec que molts compartim aquesta preocupació que brolla del realisme. Que nosaltres i els que ens seguiran es pensin que allò que està bé no ho està. Segurament és aquest relativisme que preocupava tant al Cardenal Ratzinger, després Papa amb el nom de Benet XVI. Certament que ell anava molt a fons i parlava d’un relativisme filosòfic, però és que la filosofia, l’amor a la saviesa, és patrimoni de tots, tots pensem, la filosofia amara la realitat i acabem obrant segons pensem.  Per tant hem d’evitar “normalitzar” el mal.

I això com s’aconsegueix? En primer lloc fent una opció fonamental per al bé.  En segon lloc, cercant tot allò que ens estimula i ens omple d’esperança. Ens ho deia ahir mateix una pagesa urbana: “pensa què és allò que realment t’agrada fer practicar un ofici, un esport, tocar un instrument... i quan ho hagis trobat dedica si més no dues hores cada dia a fer allò que més t’agrada”. Si som així persones esperançades esdevindrem també persones esperançadores.

El profeta i poeta Isaïes ho diu amb paraules revelades: “pugem a la muntanya del Senyor”, és a dir, fem pregària. Diu que el Senyor “posarà pau entre les nacions”, per tant, posem pau a casa, al barri, a la parròquia, a l’arxiprestat... i encara “caminem a la llum del Senyor”, és a dir, evitem ser persones fosques i tortuoses i evitem també les persones fosques i tortuoses que ens trobem en el nostre camí ens intoxiquin. Ho diu també Sant Pau, esperant contra tota desesperança: “avui tenim la salvació més a prop nostre”, l’eucaristia que anem a celebrar, l’anticipa.