Moments lluminosos

 Moments lluminosos

Diumenge V de durant l’any

Avui encomanem a la misericòrdia del Senyor, Josep Minguell Codina, sogre d’Òscar Martí, el director de Catalunya Cristiana i per Pepe Vivancos, oncle de l’Albert López Vivancos -de la nostra comunitat- que han mort al sud de França on vivia.

També preguem per la plena recuperació de l’Àngel, l’espòs de la Teresa Maltes.

Diumenge passat proclamàvem les benaurances, els elogis de Jesús als qui han trobat el camí, avui continua reconeixent encoratjadorament els qui són els benanants els qui van pel bon camí que són sal de la terra i llum del món. Noteu que el Senyor no diu “heu de ser sal”, “heu de ser llum”, sinó “sou” sal de la terra, “sou” llum del món. Jesús amb aquestes paràboles partia de dues experiències quotidianes: quan la sal es tornava fada, la seva mare la llançava per la finestra que donava al camí. Encendre el llum aleshores tampoc no era fàcil, calia fer foc, posar-lo en un llumener, quelcom que havia vist fer cada dia.

La tercera imatge que el Senyor usa és la de ser “poble posat dalt d’una ciutat”. Estem cridats a bastir una nova convivència i en tenim una guia preciosa en els ensenyaments socials de l’Església.

Som una minoria, però un minoria creativa, deia Benet XVI. Amb una mica de sal tot es torna més saborós.  A la llum i el seu esclat també fa referència la primera lectura que hem proclamat. El profeta Isaïes diu que quan compartim el nostre pa amb els qui passen fam, esclata en la nostra vida una llum com la del matí.  Molts hem viscut o estem vivint l’experiència que la relació amb una persona pobra o marginada -fins i tot aquella que intuïm ens enganya o ens manipula i no jutgem comportaments- ens ensenya alguna cosa, ens eixampla l’horitzó i en definitiva, ens evangelitza. Cal ajudar, però cal ajudar rectament.

En el decurs de la història els sants han estat aquesta sal i aquesta llum. I ho han estat també molts que ens han precedit, les obres dels quals encara perdura com “Mans Unides” que va néixer de la sensibilitat d’un grup de dones d’Acció Catòlica que l’any 1955 van signar un manifest per erradicar la fam, 68 anys després encara perdura.

Un altre testimoni: avui el papa Francesc s’acomiada del Congo i Sudan del Sud, culminant aquest quarantè viatge apostòlic que es considera un pelegrinatge ecumènic. Per això l’acompanyen l’Arquebisbe de Canterbury i el moderador general de l’Assemblea General de l’Església d’Escòcia. És significatiu que el Papa es presenti públicament amb representants d’altres confessions cristianes: una imatge val més que mil paraules.

Àfrica té el 33% de pobresa a nivell mundial, però als mitjans de comunicació no se’n parla gaire. És com el pati de darrere del món. El Congo fou el país d’on més urani es va extreure quan la Guerra Mundial per fer la bomba atòmica. Al Sudan hi ha una democràcia molt jove. És un país que està en guerra des de fa deu anys i, a partir del 2017 té la puntuació més alta en l’Índex d’Estats Fràgils. A Kinsasa, la capital del Congo, Francesc ha denunciat el colonialisme econòmic que esclavitza el continent. El bisbe de Roma ha fet un clam: “Deixeu d’asfixiar l’Africa!”. Ahir el bisbe de Roma va fer una trobada amb desplaçats interns.

Aquest Papa és valent, recordem que l’any 2015  a Bengui, a la República Centreafricana, Francesc va obrir la Porta Santa, inaugurant l’Any Sant de la Misericòrdia. Ni l’edat ni les limitacions físiques han estat obstacle perquè Francesc hagi fet aquest nou pelegrinatge. El seu coratge ens esperona.  L’edat i les limitacions físiques ens condicionen, però no les fem servir com un pretext per deixar d’obrar el Bé. Atansem-nos més als africans que viuen i treballen entre nosaltres. Viuen uns valors dels quals podem aprendre molt. 

Germans fugim de nosaltres, no ens menystinguem, fugim de creure’ns persones fades, ràncies o fosques. Obrim-nos al do de Déu i ens adonarem que estem essent més sabor i claror del que potser pensem.