Tres objeccions, tres respostes

Diumenge Vè de Pasqua

Estimats amics,

per compendre l’evangeli d’avui l’hem de situar en el seu context: és un fragment del discurs de comiat de Jesús, adreçat als apòstols, en el Sant Sopar, el que anomenen discurs de comiat,  que no és un discurs seguit, sinó que es veu contínuament interromput per Pere, Tomàs, Felip i Judes Tadeu (Gomà). Els apòstols ja creien però, després d’aquells tres anys d’estar amb Jesús encara no creien prou, ni creien del tot, ni creien bé. 

Són moments molt tensos i difícils. S’està congriant la tragèdia. Judes Iscariot ja és absent del cenacle: ha sortit a consumar la traïció i s’ha endinsat en la nit que pot ser cau de malifetes. El text que acabem de proclamar  se situa jut després  de la falsa promesa del Pere que, impetuós, li ha dit a Jesús que el seguiria allí on anés, disposat a donar la vida i el Senyor com a resposta li ha anunciat que el negaria tres vegades, és a dir que renegaria d’ell. Així fou i encara amb juraments, és a dir posant a Déu per testimoni)... També avui molts, potser fins i tot volent quedar bé, arribem a trair els nostres compromisos, àdhuc els nostres propis principis. Afortunadament Pere, després de Pentecosta -ho hem escoltat a la segona lectura- ja renovat per l’Esperit Sant, animarà els nous batejats a realitzar-se en la nova situació de l’Església, temple espiritual de pedres vives. I fins i tot aconseguirà que alguns sacerdots ens convertim...

Després ve la interrupció de Tomàs, el bessó, també pescador de Galilea aquell que, en una ocasió, va dir decidit als seus companys, “anem també nosaltres a morir amb ell” però que que després no escoltarà el testimoni de la comunitat reunida que li diu: “hem vist el Senyor” i reclòs en el seu individualisme, es negarà a fer l’acte de fe fins que no palpi les nafres. Que sovint que, nosaltres portats pel racionalisme, hem fet de la raó un ídol! “Mostra’ns el camí i ja en tenim prou”. Tomàs, t’has  passat tres anys al costat de Jesús i encara no has entès que Ell és el camí, l’únic accés cap al Pare!  Com tants que portem molts més anys seguint-lo i diem el mateix: «no sabem cap on anem» i correm el perill de fer de la nostra pregària un inútil circumloqui. És la temptació dels immobilistes: tot això és molt complicat, diuen i, instal·lats en el dubte permanent (“vols dir...”) s’estimen més quedar-se quiets que fer camí... Amb humor podríem dir avui que mai no farien la cursa del Corte Inglés. Aquesta és també la temptació típica dels pessimistes: ignoren que ser cristià és avançar i malfien del testimoni de la comunitat. Tomàs busca l’evidència de la raó i refusa l’evidencia de la fe. No és el que fem d’una manera o altra cada dia?

Felip, per la seva banda, personifica la temptació dels qui volen una teofania, una manifestació gloriosa i extraordinària de Déu com la que van veure -sense tampoc entendre, ni Pere, ni Jaume el Major ni Joan al Tabor. Felip personifica els ingenus, és dels qui no conceben una experiència religiosa que no els sigui sensible, espectacular, immediata, carismàtica o sanadora. Una manifestació encara més pomposa que la coronació i unció del Rei d’Anglaterra (recordant, per cert, malgrat tot, el deure que els cristians tenim de pregar pels sobirans que a Barcelona recorden cada dia les campanes amb  el toc de l'Oració del Rei).

El Papa Francesc, en la pel·lícula Amen, felicita una noia joveneta que diu que està molt i molt convençuda del seu Camí neocatecumenal, però li recorda aquell fragment proper a l’evangeli d’avui: «Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat» i  li anuncia que la prova vindrà i que haurà de perseverar. Hi ha també avui a l’Església cristians tan convençuts de la seva pròpia manera de viure la fe, el cristianisme i la vida eclesial, que es fa molt difícil dialogar-hi si no es troba un llenguatge comú que és el de la caritat.

I Jesús, en aquell context tan difícil del darrer sopar i en el nostre context no menys difícil que alguns diuen de postcristianisme o minoria creativa, en primer lloc ens demana serenor: “que els vostres cors s’asserenin”. La serenor és l’experiència emocional que contribueix a acceptar una situació .Una de les sàvies inscripcions dels nostres rellotges de sol és “només marco les hores serenes. I Ell, des de la serenor -malgrat el tràgic moment-  respon a les tres objeccions dels apòstols i s’identifica amb el camí, amb la veritat i amb la vida. És a dir, amb el fet d’avançar (no al pessimisme ni a l’immobilisme) de ser fidels evitant trair els propis principis (l’esplendor de la veritat) i de viure contemplant la realitat i el seu rerefons transcendent (la vida destinada a ser perdurable).

Molts en la  història s’han acomiadat dient als seus que no el veurien més, en canvi Jesús diu que se’n va i que el tornaran a veure. Moriré però ressuscitaré. I la seva marxa té una finalitat: anar a preparar la marxa dels seus deixebles. Mor per vèncer la mort. Ressuscita per donar vida per mitjà dels sagraments. I a més promet que el més enllà, afortunadament, hi continuarà havent diversos estatges (com, de fet, ja tenim aquí) 

I tot això passa abans que Jesús i els apòstols cantin l’himne i surtin cap a Getsemaní. És a dir abans de culminar amb el cant final l’eucaristia i la festa i d’anar cap a la complexitat de les decisions setmanals o quotidianes.

Un amic i formador, mossèn Alfred Rubio -del qual celebrem avui el 27 aniversari de la seva Pasqua- ens explicava que quan Jesús diu “això és el meu cos”, ”aquesta és la meva sang”, anava molt més a fons de la materialitat del pa i del vi, en l’“això”, en l’”aquesta” hi ha els tres anys de vida compartida.

Amics, vindrà Pentecosta -i totes les pentecostes- i els apòstols, plens de l’Esperit Sant, sabran superar la primera crisi de concòrdia coneguda de la història de l’Església, que ens ha plantejat el llibre dels Fets dels Apòstols. Preguem per les nostres crisis de concòrdia a cada comunitat i a cada diòcesi i confiem, com hem cantat en el salm, que l’Amor no ens deixi mai. Sí l’amor de Déu i del proïsme, és l’únic que pot il·luminar les passes del nostre camí , la nostra ment en la recerca de la Veritat i la nostra vida en tensió esperançada cap a la vida perdurable, la fe en la qual renovarem ara en proclamar el Credo, però que segurament aquesta setmana haurem de renovar interiorment moltes vegades.