Consolació i desolació

Diumenge XI de durant l’any

Una de les primeres consideracions per als qui desitgem una vida espiritual sòlida és saber en quin estat interior ens trobem. Si volem créixer espiritualment, és a dir, com a persones, necessitem prendre consciència de la nostra realitat actual Ignasi de Loiola, observador perspicaç del món interior, descriu als seus Exercicis Espirituals la desolació i la consolació com els dos estats de l'ànima humana en el seu itinerari espiritual.

La consolació és l’estat que vivim quan ens adonem que som persones beneïdes per tot el que estàs vivint. És el temps en què ens sentim plens, disposats a estimar i servir en adonar-nos de la profunditat de l’amor del Creador i Senyor de la vida. És el temps que el Déu de Jesús ens vol regalar, perquè és la seva manera de comunicar-se amb nosaltres. És l’ofici de consolar del Ressuscitat. Fins i tot en consolació, la realitat ferida, se’ns presenta com una possibilitat de transformació, perquè som conscients del valor de cada criatura. Les ferides esdevenen lluminoses.

Però també passa tot el contrari, i a aquesta experiència en diem desolació (potser avui es tradueix en estrés o depressió, però no n’estic segur). És un moment de foscor i sense sentit que Déu permet que visquem. Només cal notar aquí que la consolació Déu la dona perquè és la manera com es comunica amb nosaltres, mentre que la desolació només la permet. El Déu de Jesús no es comunica amb esdeveniments catastròfics, desolacions aclaparadores, i malalties incurables. La seva voluntat mai no és destruir, sinó tot el contrari. Déu es comunica malgrat les dificultats i el patiment, de fet, els supera sanant-los, redimint-los, ressuscitant-los, infonent consol. Ell es comunica ai a través dels nostres dolors. Sobre tot en el silenci. És el que hem vist fer Jesucrist tot el temps És el silenci interior de Mare Teresa en la darrera etapa de la seva vida. La desolació és el temps quan ens sentim permanentment assetjats per la temptació de claudicar i abandonar tot perquè estem aclaparats, abatuts, trencats. La confusió sobre allò que ens està passant ens té inquiets i no podem aturar la marea de pensaments que, barrejats amb les emocions més lletges, resulten un tronc depriment. La desconfiança s'apodera de cadascuna de les nostres apostes. Comencen a aparèixer paraules com tot, mai, sempre, que tensen la dialèctica de la vida i no hi ha termes mitjans ni matisos que valguin. Tot està perdut, sempre el mateix, a mi mai… Sol succeir, també, que un es torna mandrós perquè no li donen ganes de fer res atès que se’ns amaga el sentit de la vida. L'estimada tristesa visita el cor posant un mantell de nostàlgia que ens atrapa a la famosa dita: “tot passat va ser millor”. La culpa insana pels nostres errors ens pesa com una enclusa i ens fa caminar encorbats i com sense sortida. Els altres són una amenaça i necessitem que fracassin per no sentir-nos tan miserables. Vivim tebis respecte dels ideals que ens van sostenir alguna vegada i sorgeix una experiència com estar separats i allunyats del Creador, que és gairebé un perfecte desconegut. En efecte, és el temps de la desmemòria absoluta (Emmanuel Sicre, SJ). És el temps crític en que nosaltres mateixos ens sentim com ha dit l’evangeli: ovelles malmenades, desesperançades, extenuades, sense pastor. On és aquell acompanyant espiritual que vam tenir de joves? On és aquell confessor savi que ens aconsellava? On és el pastor de la diòcesi en aquelles esglésies que fa mesos que se’n veuen privades?

Mai no hem de prendre decisions en estat de desolació, ni en realitat tampoc en la consolació. Aquesta ha de ser un motor que ens porti a actuar. Les decisions s’han de prendre quan la intensitat dels sentiments no és tanta, quan estic bé i llest, sense gaire experiència sensible de consolació. Bé, en realitat s’experimenta una mica de tot això, però de manera més serena, com de fons, com amb la sensació d’estar sostinguts per Déu des de sempre. A això li podem dir: temps tranquil. Aquest temps és una realitat cristiana d'allò més comú i regular. Seria una neciesa pensar que és una consolació de baixa qualitat, o que Déu com ens vol menys, ens fa sentir menys i altres més. Si això passa, el que està passant és que es va desfigurar la cara de Déu perquè ell no dona per rebre com sovint fem nosaltres. De fet, aquest temps, igual que la consolació intensa, es tracta d'un do de Déu per a la vida de cada dia, on es combina molt bé allò que som amb les circumstàncies que ens toquen viure. Podríem dir que és l'estat existencial propi del cristià, a qui, de tant en tant, se li dona sentir amb més intensitat el seu vincle amb el Déu de la vida. Per això fins i tot a Jesús els seus parents van sortir-lo a buscar perquè deien que estava fora de si (Mc 3, 20-25). Sembrar la sospita que una persona està malalta mental, és el primer pas per a desautoritzar-la. A menys que aquesta persona s’adoni de la conxorxa subtil i la desmunti. (Ens és fàcil criticar els nostres polítics, especialment quan fan espectacles públics penosos, però potser no hi estem tan lluny).

I aquí ve el que en diem apostolats. Els apòstols (els enviats) que Jesús va cridar eren uns homes mal vistos pel poder constituït, avui en diríem outsiders: Simó Pere, el seu germà Andreu, eren pescadors; Jaume i el seu germà Joan, també i treballaven en una petita empresa de pesca amb el seu pare. Per tant, tots quatre eren malvistos pels dirigents dels jueus, perquè, entre d’altres coses, els pescadors, no anaven gaire nets -no es rentaven ni les mans- solien treballar de nit i de dia s’adormien a la sinagoga. Tomàs, Natanael, Felip i algun altre també van treballar de pescadors, perquè estaven tot junts i pescant quan Jesús se’ls va aparèixer després de la resurrecció (Jn 21.2-8).  I és que malgrat la crida de Jesús a deixar-ho tot, ells  fins a Pentecosta van seguir fent de pescadors, potser d’una altra manera, però pescadors al capdavall.

Mateu, anomenat Levi a Lluc, va treballar com a recol·lector d'impostos per al govern romà, Podria haver adquirit una mica d'educació i reputació per aconseguir aquesta ocupació. El seu treball li proporcionava una riquesa considerable, perquè els recol·lectors d'impostos guanyaven una porció del que recol·lectaven, per això també eren malvistos, com es veu a la història de Zaqueu, un altre recol·lector d'impostos famós que va seguir Jesús (Lluc 19,1-9). Jesús el va cridar com es representa en un quadre de Caravaggio a deixar-ho tot. I Mateu va convidar Jesús a casa seva i va fer una festa en què va incloure molts dels seus amics considerats pecadors públics. No obstant  la riquesa de Mateu podria haver ajudat a donar fons al ministeri de Jesús. Per això costa tant cridar certs empresaris a menys que facin d’empresaris segons el Regne.

Simon era el zelota (també anomenat el fanàtic), probablement fou polític o revolucionari. Quan es va unir a Jesús va seguir sent zelota, però amb lleialtat a Jesús. I Judes Iscariot va servir com a tresorer en el grup de Jesús tot i que Joan l’identifica com un lladre (12, 4-6). I és l’únic que va ser coherent fins al suïcidi. Podríem dir que eren personatges en risc d’exclusió, quasi marginals... I els marginats es tornen manipuladors, penseu en quants exemples en tenim, ben a prop. Potser nosaltres mateixos quan sentim qualsevol tipus d’exclusió, fins i tot sentimental, manipulem.

Amics, nosaltres no cal que anem a terra de pagans perquè ja hi som. Els qui vivien al pagus  tenien la seva pròpia religió, però -llevat del centurió- que lluny que estaven de Jesús!  Avui cal només passejar pel carrer de Mar. Ara no hem de perdre ni un minut en denunciar la secularització. Units als nostres pastors, hem de sortir de les esglésies per podem proclamar en llenguatge intel·ligible,  que Déu és a prop de la gent del nostre temps. No podem guarir malalts, però sí que els podem visitar, sí que podem pregar perquè siguin forts en la seva malaltia. No podem ressuscitar morts, però sí que podem sí que podem sembrar vida allí tot empal·lideix, nosaltres no podem purificar leprosos, però sí que podem purificar la nostra intenció i fer-la més recta, nosaltres no podem exorcitzar els dimonis -si no és per una potestat especial- però sí que podem allunyar l’esperit de discòrdia i de maledicència en el si de la família, la nostra parròquia i de tota la comunitat pastoral. Si com a prevere no ho ser fer, si no transparento del tot Déu l’únic pastor, m’hi haureu d’ajudar.