Por i sentit de la realitat

Diumenge 12 de durant l’any

El pare Miquel Estradé, un savi monjo de Montserrat, explicava que una vegada, baixant del Monestir en direcció a Can Massana, on l’esperaven a dinar, es va perdre, tot i que era un camí que havia fet moltes vegades. Segurament és una experiència que tots hem viscut i que ens fa ràbia: la de no saber arribar un dia a un lloc on sovint hi hem estat... El P. Miquel, malgrat que l’indicaven, no sabia trobar el camí, veia la casa però no hi podia arribar. Sota el sol del migdia es va a angoixar i finalment l’angoixa se li va tornar pànic. Fou aleshores que veié un pi i, d’esma, es va abraçar al seu tronc i va començar a respirar pausadament. Explica que el contacte material amb el pi el va fer davallar altra vegada a la realitat, va poder raonar i seguint una clara deducció va arribar en cinc minuts al camí que passa per sota la Roca Foradada i va fins a Can Massana. És interessant la conclusió que en treu: “la por m’havia fet perdre l’esperança d’arribar a Can Massana abans de la una, i el pi me la va retornar (...) La por m’ofegava l’esperança, mentre que la realitat me la va retornar i me la va mantenir”. El cor quan està ple de por és que està buit d’esperança, deia fra Antonio de Guevara...

La por a enfrontar la realitat, fa que els porucs es repleguin en ells mateixos i ordeixen el secret que és sovint la tapadora dels qui tenen por i es fan forts conspirant. Dediquen totes les seves energies a planificar el mal que faran, de vegades amb capa de bé. El secret és la seva arma. Les societats secretes avui es reparteixen el poder del món. Actuen de manera oculta, en la foscor. Són com els tèrmits, la llum els mata.  Això ja s’esdevenia en temps de Jesús: els poderosos feien conxorxa contra ell. Però Jesús demana als apòstols que no tinguin por dels homes, poden matar el cos però no la llavor de vida perdurable que hi ha en el si de cada batejat.  I els desemmascara desmunta l’arma oculta del secretisme: “tot se sabrà”.

Per això quotidianament hem de fer una “presa de terra”. I de tant en tant de manera més llarga. Si som contemplatius de realitats, si mirem amb respecte i tendresa la realitat que ens envolta, si toquem de peus a terra, esdevindrem persones esperançades i esperançadores. Evitarem que la por ens faci perdre el sentit de la realitat, que la distorsioni i, en canvi, anirem fent lloc a l’esperança. Per poder-ho assolir, és fonamental trobar cada dia estones llargues de solitud i silenci per contemplar amb ulls estimadors la pròpia realitat i la que ens envolta, pausadament i en profunditat, talment com si fos la primera vegada que veiéssim les persones i les coses. I ens adonarem que la realitat és complexa, que cada persona és un món. Els judicis temeraris se solen fer lleugerament, amb rapidesa. És molt fàcil posar etiquetes. En canvi quan coneixem mínimament la biografia d’una persona i sabem els fets que l’han marcat, l’anem comprenent cada vegada millor. És cert també que hem de ser conscients que mai no ho sabrem tot de ningú – ni de nosaltres mateixos- i que en el fons de cadascú hi ha misteri, però de tothom podem aprendre. No esperem al dia de l’enterrament per intentar entendre les lliçons que cadascú ens ensenya.

Aquí vivim en un monestir molt gran. De dia i de nit se senten sorolls que no es poden identificar, hi ha moltes persones enterrades. Seria fàcil explicar rondalles de por. Gairebé mai les hem explicat, perquè allò que més alimenta la por és la fantasia. I així puc dir que aquí mai no he tingut por. I això permet experimentar que Déu és al centre.

Jesús no va tenir por. Es va mantenir ferm davant de les autoritats, fins i tot davant del criat que el va bufetejar: li va respondre amb fermesa. La missió demana valentia. És la parresia de la qual parla el Papa Francesc, dir les coses amb valentia sense callar res, és a dir, parlar amb franquesa i sense por. Naturalment en el moment oportú i mesurant bé les paraules.

És cert que Jesús a l’hort de Getsemaní en aquella hora crucial de solitud va tenir por, va sentir pànic, va suar sang. Però no tant a perdre la vida, com a pensar en la continuïtat del seu llegat, sobre tot veient que els més propers dormien, absent de tots. Però de seguida va experimentar el consol de l’àngel del Cel que li deia que ja podien matar el seu cos...que Déu era amb Ell, que Déu era Ell. El profeta Jeremies és el vencedor de la por que ve de fora i de la por que neix d’un mateix. Perquè sentia que Déu era amb ell. «Déu és amb mi!» deia Joan Roig i Diggle, apòstol dels joves i màrtir. Déu és en el centre de cada un de nosaltres i aquesta certesa foragita les pors.

Com diu el cant  “no tinguem por si som moguts per la tempesta, que ens arrossega mar endins, que Ell en el mar, obre camins.”