Morir d'èxit

 Homilia Diumenge XVI de durant l’any

Morir d’èxit, és una expressió que es fa servir quan l'èxit provoca una demanda tan gran que desborda totes les previsions d'oferta i l'empresa no pot respondre i fallida.

Jesús havia enviat els Dotze a la missió d’Israel, però ells havien anat més enllà del que els havia ordenat (Mc. 6, 7-13), quan els van enviar pobres i lleugers d’equipatge... no sabem exactament què van fer els apòstols ni què van ensenyar, però ho van explicar a Jesús i la reacció del Senyor, que els coneixia prou bé, deixa entendre que no hi estava d’acord. Recordeu aquella vegada que Jaume i Joan li van dir davant la incredulitat: « Senyor, vols que ordenem que baixi foc del cel i els consumeixi...» Jesús els va renyar. Doncs semblantment al que escoltem avui, els deixebles estaven alterats, havien portat la missió a la seva manera. Això continua passant avui en grups polítics i en comunitats religioses tan enardides que en lloc d’acostar les persones a Déu i Déu a les persones, les acaben allunyant. Fins que no anem a la persona no haurem entès res de la persona de Jesús.

Tenen la gent que els demana més i ells van donant... Per això els diu  “Anem-nos-en tots plegats a un lloc desert i reposeu una mica”. Noteu-ho: anem-nos-en tots (Jesús inclòs) però reposeu una mica vosaltres.

Em venia a la ment aquells anys moguts a la Universitat de Barcelona quan era estudiant. Sovint les classes s’interrompien perquè hi havia assemblees i debats. Sentíem expressions com ara la plataforma reivindicativa, llibertat, amnistia... Una vegada el moderador estava tan exaltat, que un company li va dir amb subtil humor: “Jo demanaria al moderador que es moderés”. Diu que reposin, és que estan alterats. Per un jueu el desert és la referència a l’èxode, als quaranta anys de dura travessa fins a la terra de promissió. Per tant, primer de tot anar al desert, la solitud i silenci personal escoltant la veu del Pare. I anar-hi amb la barca que és el símbol de la comunitat. Lluny del brogit de les masses. Ara que creien que tenien èxit, Jesús els obre els ulls i els treu de l’èxit que anhelaven. El menjar aquí és simbòlic, és aliment material i aliment espiritual, l’ensenyament.

Aquest fracàs d’una missió enardida, és el preludi del gran refús de Jesús, però un fracàs el qui li obrirà la porta a tota la humanitat. Ja no serà el Messies, serà el Senyor, l’amic proper.

Som en ple mes de juliol. El mes de les grans revolucions: la revolució francesa va esclatar un 14 de juliol de 1789, la crema de convents -entre ells aquest on ens trobem, el juliol de 1835- la guerra civil espanyola el 18 de juliol de 1936, la setmana Tràgica del 26 de juliol al 2 d’agost de 1909...

Ahir sortint d’un dinar amb un grup de matrimonis que fa molts anys que ens trobem (presidia l’àvia de la casa on ens trobàvem), ens vam adonar que Barcelona estava col·lapsada, era una jornada reivindicativa i tots els carrers principals estaven tallats. Vàrem trigar gairebé una hora a sortir de la ciutat. Cal respectar totes les opcions, però cal demanar també reciprocitat en aquest respecte. La manera de fer del cristià no es la dels mítings, ni els grans happenings, ni les conversions en massa... El cristià, la cristiana, treballa artesanalment cada persona que demana ser acompanyada personalment. I hi ha tantes ovelles sense pastor!