Digues com condueixes...

 

Diumenge XIV de durant l’any

Estimades germanes, estimats germans,

avui que celebrem la Jornada de la Responsabilitat en el trànsit, pensava en que conduïm de la manera que som. Els qui passem moltes hores al volant hem de fer créixer la paciència, el sentit cívic, la bona educació, la solidaritat... Hem de cultivar totes les virtuts cardinals (prudència, justícia, fortalesa i temperança). Sovint experimentem ràbia, quan veiem que algú condueix de manera perillosa per a ell mateix i per als altres. Alguns es deixen portar per la revenja, qui la fa, la paga. Tots ho hem fet alguna vegada. Cal evitar-ho totalment. Com hauríem d’evitar l’ús del mòbil sempre que conduïm. O converses llargues amb els qui ens acompanyen i mai de temes transcendents que ens puguin distreure. Cada dia n’aprenem.

Dimecres vinent celebrem Sant Cristòfol, patró dels conductors, que tenim representat aquí mateix en el claustre, encomanem-nos-hi. Algú ha dit amb humor que a partir dels cent-vint quilòmetres per hora, Sant Cristòfol baixa del cotxe... Diu la Llegenda Àuria que Rèprobe era un home alt i fort que volia servir el senyor més poderós de la terra. En va trobar un i el va servir set anys fins que un bufó va venir a distreure’ls i va esmentar el dimoni. El senyor es va estremir i Rèprobe li va preguntar per què. Ell li va respondre que el dimoni era més poderós que ell. I Rèprobe durant set anys va servir el dimoni fins que un dia el dimoni es va estremir en veure una creu i Rèprobe va anar a servir el Crist, però no sabia on trobar-lo. Un ermità li va dir que servir Crist volia dir servir els germans i li va indicar que hi havia un riu cabalós i que podia passar la gent a gual d’una a l’altra riba, Rèprobe dòcil ho va fer fins el dia que se li va presentar un nen. Ell pensava que el passaria com una ploma però el nen va resultar-li molt feixuc. Quan per fi va arribar a l’altra riba el Nen li va dir que pesava tant perquè ell era el Crist a qui volia servir i que pesava tant i que ell no es diria més Rèprobe si no Cristòfol que vol dir el qui porta a Crist.  

Jesús va a la seva pàtria. És la paraula que diu textualment l’evangelista. Pàtria, ve de pare, la casa del pare, la casa paterna... «Dolça Catalunya, pàtria del meu cor », cantava mossèn Cinto quan travessava l’Atlàntic i s’enyorava... Els qui l’escolten, d’una banda experimenten fascinació. Els fascina la saviesa de Jesús.  La saviesa és més que la ciència, és el do de fer que els qui escolten trobin saborosa la Veritat. Ja eren al llindar de la fe (Gomà). Però de sobte cauen en la temptació del menyspreu. Si Jesús era un artesà com és que es posava a fer de profeta? Precisament perquè era artesà, perquè havia treballat molts anys amb les seves mans, sabia ser artesà de persones i de convivències! Aquesta temptació dels habitants de Natzaret travessa la història i continua el dia d’avui. Com ens costa d’escoltar els de casa! Ens sembla que no ens diran res de nou... Com ens costa d’escoltar els més petits, els ancians... Sant Benet escriu en la seva Regla que sovint el Senyor revela el millor al més jove... Escoltem més els joves i escoltem també als més ancians...

Mossèn Josep Maria Alimbau, un expert en comunicació, deia que sempre s’havia d’estar atent als tècnics, perquè d’ells depenia, l’èxit d’una emissió. En dono fe.

Divendres vam acomiadar la Rosario Pastor, una dona extraordinària. Peruana, ella i la seva gran família havien arrelat a Catalunya. Va treballar a la Universitat Ramon Llull, en relacions internacionals, darrerament a la Universitat Autònoma i en d’altres comeses, era una dona dolça que creava vincles comunió. Ella mateixa encarnava la síntesis de cultures. Va morir als 59 anys, plenament lúcida i conscient. Divendres al migdia, al recinte funerari d’Olesa de Montserrat, a la sala de vetlles, els seus germans i nebots expressaven amb emoció tot el que havien rebut d’ella. Encomanem-nos-hi en un temps que les nostres convivències són tan plurals i poden ser tan enriquidores.