El virus del poder

Homilia diumenge XX de durant l’any 

El virus del poder

Intencions de l’eucaristia d’aquest diumenge Jornada Mundial de l’Evangelització dels  Pobles. Per l’etern repòs del Salvador Paulí, seglar actiu a la parròquia de Santa Clara de Morera, portant del Sant Crist. El nostre condol a la seva esposa, Josefina. Francesc Oriol que es recupera feliçment.

Evangeli del contrapoder

Estimades germanes i estimats germans,

Hi ha només dues ocasions en la història de l’església en què el papa hagi renunciat: una tots la recordem, la de Benet XVI,  l’altra és la de Celestí Vè, al segle XII. Era un sant ermità, home avesat a la solitud i al silenci, que fou elegit papa perquè els cardenals no es posaven d’acord i el conclau prolongava més de dos anys. Ell va escriure una carta valenta als cardenals... i, sorpresa! el van elegir a ell mateix. Quan passats pocs mesos va renunciar i li preguntaren per què digué: “és que poc a poc m’estava entrant el virus del poder”. Un amic, Martí Colom, capellà i escriptor va escriure un novel·la sobre aquest tema que es diu la Renúncia i que us recomano.

Demà passat presentarem un llibre: La cruz, la tiara y la espada, historia destrenzada de los papas. (Dimarts 22 d’octubre a l’auditori de Ronda Barcelona al Carrer Consell de Cent, 382, a les 19 h.). En el decurs de les seves pàgines veiem què han fet els papes en el decurs de la història com a successors de Pere, és a dir per fidelitat a l’evangeli (la creu) què han fet com a sobirans temporals (la tiara) i què han fet com a sobirans temporals (l’espasa).

Sempre que parlem de poder, ens sembla que parlem dels altres i poques vegades reflexionem en la parcel·la de poder que tenim cada un de nosaltres. També en nosaltres hi ha tres trenes, tots som fills, alguns sou pares o avis, alguns som professors, d’altres mestressa de casa... Hi ha també trenes en nosaltres... Més enllà, pregunta’t: M’agrada manar? Què prefereixo tenir poder o autoritat? Com actuo envers els meus subordinats?  Uso la tríada si us plau/perdó/ gràcies?

(Silenci)

Vaig tenir l’ocasió de lliurar-li al nostre arquebisbe, el cardenal Omella, perquè sé que l’interessen molt aquests temes.

 

Sonet amb estrambot deprecatiu a la història destrenada dels papes.

Dedicat al Cardenal Joan Josep Omella Omella, Arquebisbe Metropolità.

Barcelona, 25 de setembre de 2024, festa de Sant Dalmau Moner, apòstol de la solitud i el silenci.

 

A sant Pau, se’l representa amb una espasa,

de persecució i turment, cruel instrument,

mes, després del seu penediment,

ell mateix fou foc, que encén i abrasa.

 

I Sant Pere, que era el cap de casa,

duu dues claus: una d’or, l’altra d’argent,

la plata és bella, però intransigent,

sovint brilla, però no il·lumina, arrasa.

 

I l’àuria és la temporal sobirania,

que s’estengué durant tota la cristiandat

protegint i, fent alhora, malvestat.

 

I a tu Senyor, se’t representa amb una creu

amb aquest signe venç tot aquell qui creu.

 

Ajuda’ns a destrenar la nostra història,

per poder entrar, madurs, a la teva Glòria.

Aneu, convideu a tots al banquet, és el lema del DOMUND d'enguany, posem-nos interiorment el vestit de festa per a entrar-hi i renovem la nostra fe.