La festa de la llibertat interior

La festa de la lliberta interior

Estimades germanes i estimats germans,

Avui cloem el temps de Nadal. Cal que tots hem de prendre consciència de la nostra condició de batejats. La infantesa de Jesús fou complicada, amb persecució i exili. La seva vida pública tampoc no fou fàcil: paranys per part dels fariseus, dels saduceus, dels mestres de la llei, dels escribes... intents fracassats de fer-lo rei, incomprensió dels apòstols, seguiment interessat de molts... Però Jesús va actuar sempre amb determinació i amb valentia i amb una gran, gran llibertat interior. I això es va descloure el dia del seu baptisme, quan humilment es posa a la cua (era un dia que tothom es batejava, especialment publicans, prostitutes, soldats, fariseus penedits...). I després d’aquesta teofania, comença la seva missió pública. La seva missió és la de ser comptat entre els pecadors, ens deia l’abat Josep Maria Soler.

La nostra vida està també condicionada i de vegades molt condicionada. Els horaris, la cura de la salut, l’atenció a les persones que tenim confiades (els pares grans, els fills, els nets...) els missatges que cal respondre, els impostos, el què diran, la nostra imatge...Tots vivim exteriorment molt condicionats, però si som fidels al nostre baptisme, si l’interioritzem, experimentarem que en el nostre interior hi ha una font de llibertat.

I la llibertat és per invertir-la en estimació i una forma excel·lent d’estimació és l’amistat. Avui és Sant Alfred, patró de l’amistat. El més gran que podem ser les persones és ser amigues, ser amics. L’amistat autèntica, no interessada. El títol que Jesús dona als seus amics en el Sant Sopar. “A vosaltres us he dit amics...”

Una altra expressió de la llibertat interior és la determinació. Cal fer el que és bo de fer, seguint les mocions interiors, discernint, conversant amb els qui ens estimen.

Una altra encara és l’esperança. La persona interiorment lliure viu esperançada i és esperançadora. Imaginem un predicador que parlés només de la vida futura i s’oblidés de la vida present. No fora creïble. Imaginem un que només parlés del cel i s’oblidés de la terra. Podríem sentir-nos esperançats?

Sovint es diu que els joves són l’esperança de l’Església i de la resta de la societat. Els joves en efecte, al costat de molts defectes, tenen moltes virtuts: són generosos, es comuniquen amb rapidesa i amb eficiència, són tendres, es mouen molt, per molts d’ells no compten les fronteres... Són esperançats i esperançadors. I també la gent gran, els ancians que accepteu els vostres límits i us deixeu tractar amb tendresa. Els ancians que sou pous de saviesa, desvetlleu la nostra esperança.