L'ITV de l'esperança

Estimades germanes i estimats germans,

en aquest any de l’Esperança que hem iniciat, l’evangeli d’avui ens convida a passar l’ITV de les nostres esperances. És a dir, quina és la qualitat de la nostra esperança. Tots esperem. Diuen que en el decurs d’una vida llarga ens podem passar cinc any esperant: esperant el metro, esperant l’autobús, esperant que vingui la persona estimada, esperant tenir feina, esperant que les coses ens vagin bé, esperant, esperant... Però l’esperança per al cristià és una virtut i la virtut és la força que ve del do. Per tant hem de passar de les nostres esperances, sovint una mica fosques i difuses, però que són un indubtable punt de partença, a l’Esperança clara en majúscules que ens proposa Jesús en l’evangeli.

El pròleg de l’Evangeli de Sant Joan és molt teològic i, alhora, molt realista: Jesús que era el gran projecte del Pare per a la humanitat, projecte d’una vida plena, va venir al món, però els seus, els de casa seva, els del seu país, els de la seva nissaga, no el van rebre. El van rebre uns altres que no eren ni de casa seva, ni del seu país, ni de la seva nissaga.

I amb ells va començar una relació nova, una relació no basada en la consanguinitat, si no en l’amistat. Em ressonen aquelles paraules de Jesús a l’evangeli, vindran del nord i del sud, de l’orient i de l’occident i s’asseuran a la taula. O la d’aquella sala que es va omplir de coixos, cecs, sords i muts, perquè els primers convidats no van acudir a la cita.

Avui moltes institucions religioses es queixen de la falta de vocacions. En la societat civil, es queixen de la manca de relleu. Però el relleu probablement no vindrà de gent de tota la vida, si no de persones vingudes d’altres latituds, algunes de les quals ja fa anys que viuen i treballen entre nosaltres. Aquesta constatació personalment sí que aclareix la meva esperança.

Un altre motiu de clara esperança és que  a molts ens toca fer el paper de Sant Joan Baptista, que es va limitar a ser testimoni de la llum. Ell fou el qui va indicar d’on venia la llum. Joan no va ser protagonista, ell, com Maria es van limitar a fer un paper secundari. Veure persones ancianes, que ens han preparat el camí i que encara donen la seva vida per a tots, per a mi és un motiu d’esperança. A l’art ortodox oriental representen la Deisi (δέησις, 'oració' o 'súplica'). És el Pantocràtor: entronitzat, portant un llibre, i flanquejat per la Mare de Déu i Sant Joan Baptista. És una manera molt simple i molt bella de dir que Maria i Joan Baptista tingueren un paper secundari, però fonamental en la història de la salvació. Pregunta’t avui, en la teva vida, qui fa el paper de Maria, i el de Joan?

Avui a Sant Benet de Montserrat, acomiadem la germana Maria Regina Goberna, ceramista i difusora de l’evangeli per les xarxes. Amb el seu art, els seus projectes i amb la seva vida ha estat un testimoni que a molts ha alimentat la nostra esperança.

El tercer motiu de clara esperança és que el Verb es va fer carn. Ho repetim cada vegada que resem l’Àngelus. Tota idea, tot projecte, tot somni, s’ha d’encarnar. No som àngels, som dones i homes de carn i ossos. En una societat distreta, pendent del mòbil, ens perdem molta informació que ens dona la realitat i correm el risc de fabricar-nos un món paral·lel. Si volem que la nostra esperança tingui més qualitat i passi l’ITV hem de demanar a Déu de ser persones esperançades i esperançadores i, per tant, contemplatives de realitats, hem d’aprendre a tornar a veure sortir el sol i a felicitar-nos d’aquells que tenim al davant o al costat.

Que a finals d’any puguem dir amb un somriure, la meva atrotinada esperança, malgrat tot, ha passat l’ITV!