Mística a la ciutat

Estimades germanes i estimats germans,

que en són d’importants les ciutats! En les ciutats es concentra la vida, els negocis, els serveis…la ciutat és font d’humanisme, de civilitat… i les ciutats no són sols edificis o infraestructures...per damunt de tot, són persones, són convivències, relacions humanes, aliances, jocs…si per un moment fem abstracció dels problemes que generen les ciutats, ens adonarem que també en elles hi ha molt i molt de bo. És cert que els pobles tenen molt atractiu, però la vida es teixeix a la ciutat. Diuen que les Èglogues de Virgili, les bucòliques, foren escrites a la ciutat.

A la Bíblia hi ha una ciutat que és model de totes les altres, Jerusalem, la que canta amb tendresa i desig de bé el profeta Isaïes. “Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar per Jerusalem fins que aparegui com un raig de llum el seu bé, i la seva salvació com una torxa encesa.” Tan de bo s’assoleixi el fi de les hostilitats entre israelians i palestins, i puguin tornar els pelegrinatge a Terra Santa!  

Ens veuríem capaços d’actualitzar els dons dels que parla Sant Pau? Un, gràcies a l'Esperit, rep el do d'una paraula profunda, és a dir de dir paraules autèntiques, que arriben al cor, pastades en el silenci, paraules que donen futur i llibertat, potser són líders d’opinió creïbles; un altre, per obra del mateix Esperit, rep el do de desglossar les veritats, és a dir d’ajudar a fer veure que hi ha una jerarquia de veritats i que cal saber posar cada una al seu lloc; un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe i la fe es tradueix en obres si no, és morta; un altre, el do de donar la salut als malalts; i avui donem gràcies pels avanços de la medicina i també per aquells que són capaços d’escoltar de debò. Tots aquests carismes, van teixint la vida de les ciutats.

Em quedo amb una frase del salm, “que davant del Senyor tremoli tota la terra”. Com és possible? Sí, és cert que el Déu que ens revela Jesús és un pare molt bo, proper, però Déu és també inabastable i la seva grandesa ens fa sentir petits i tremolosos.

Jesús comença els seus signes en un casament i en un poble que no és el seu. En una festa. Maria ja hi era i els apòstols hi són convidats. En una mentalitat simbòlica, les noces eren sobre tot l’aliança de Déu amb el seu poble, un poble que havia quedat tan buit com aquelles grans gerres, destinades a la purificació. El ritualisme havia quedat buit. Quanta buidor ahir i avui! Quan es dona tanta importància a l’aspecte extern, a la imatge, a la foto... penses, quanta buidor interior... A Canà hi hagué un petit conflicte entre Maria i Jesús. Era l’hora o no era l’hora? Conflictes que passen a totes les famílies i en totes les convivències... La nova aliança proposada per Jesús està basada en l’amor, però l’amor no és ni un enamorament, ni un sentiment espontani passatjer, l’amor es forja en la convivència i en la discrepància, que és com la pedra foguera de la qual surt la guspira... I quan un fa allò que ha de fer, Déu actua miraculosament, és a dir de manera digne d’admiració. El vi nou de l’amor omple la buidor. I és la dona, sou les dones, que com Maria sabeu detectar els punts febles. No esteu distretes. I motiveu el servei.

Què pot omplir les nostres gerres buides? Diumenge passat va morir Alois Maria Haas, un home molt culte, reconegut mundialment pels seus estudis sobre mística alemanya i hispànica i història de les religions. Va fer donació a Barcelona d’una biblioteca especialitzada en mística, que és molt útil per a l'estudi de les tradicions espirituals de la humanitat i, de forma molt especial, de les tradicions occidentals. Melquiades Andrés, historiador de l’espiritualitat, ens deia aquí mateix, a Sant Jeroni de la Murtra que el místic és el cristià madur. Haas es preguntava pel fonament místic del pensament postmodern. Avui molts creieu però no com abans, la vostra fe ha madurat, s’ha fet més mística. D’altres busqueu aquest fonament, potser sense saber-ho. El P. Joan Baptista Bertran, jesuïta i poeta té un llibret que es titula “Ciudad, afán y cántico”. Mostra que és factible fer poesia de l’asfalt. Que el Senyor ens faci la gràcia que la fe, l’esperança i la caritat madurin en cada un de nosaltres i en les nostres comunitats.