Les lliçons dels arbres

Diumenge VI de durant l’any

Intencions: avui fem memòria agraïda del meu pare en el cinquè aniversari de la seva mort. Preguem també per la salut del Papa Francesc. Pel proper jubileu dels diaques a Roma.

Estimades germanes, estimats germans,

tant a la primera lectura com al salm d’avui, Déu ens ha parlat dels arbres per explicar com és i com hauria de ser el nostre comportament. Els qui posen la confiança en els altres i no en Déu els compara a la pomera de Sodoma, en el desert de l’Arabà, que no tasta ni un moment de bonança, que viu en els indrets xardorosos de l’estepa, en una terra salada que no es pot habitar... En canvi els qui es fonamenten en el Senyor els presenta com un arbre plantat ran de l’aigua, que estén les arrels vora el corrent, que no té por a l’estiu i el seu fullatge es manté fresc: en anys de secada no es neguiteja ni deixa de donar fruit.

Què ens diuen aquestes paraules del Senyor? Que és que no podem posar la nostra confiança en els altres? És evident que sí, el que no podem és posar tota la confiança només en els altres, descurant la confiança que, per sobre de tot, hem de posar en Déu.   

També el salm número 1 parlant de l’home que confia en Déu. Diu que és com un arbre que arrela vora l’aigua, que dona fruit quan n’és el temps, que no es marceix el seu fullatge  i que duu a bon terme tot el que emprèn.

Els arbres purifiquen l’aire i són un aixopluc per moltes espècies que viuen al seu tronc o a les seves branques.  Fins i tot hi ha hagut en la història ermitans dendrítics, que han viscut a les branques dels arbres.

El llenguatge dels arbres. Antoni Gaudí deia que l’arbre que veia des del seu estudi era el seu mestre.  I així va ser realment, tota la seva arquitectura es basa en la contemplació de la naturalesa, entrar a la Sagrada Família és com entrar en un bosc: les columnes són arbres, les branques s’obren com nervadures i entre els intersticis del fullatge de la volta hi entra la llum. La Sagrada Família és com un bosc dintre d’una muntanya. S’està aprofundint en el poder guaridor dels boscos... es fan sortides contemplatives i terapèutiques.

Som en un Monestir que té nom d’arbust: la murtra. Un arbust símbol de pau i d’amor, ja en la Bíblia, ja en el món grec... un arbust que contemplaven els monjos en transitar pel claustre.  

Mossèn Costa i Llobera deia cantant al pi de Formentor,  

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger;

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

I Joan Maragall, contemplant l’ametller (els ametllers que aquests dies veiem florits camí del Monestir) escriu :

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t'he delit!

Ets la pau que s'anuncia

entre el sol, núvols i vents...

No ets encara el millor temps

pro en tens tota l'alegria.

La Conxita Ventosa, vilanovina, va escriure un llibre molt emotiu, familiar, que es titulava: no era un arbre qualsevol... i el P. Miquel Estradé un dia va retrobar la pau abraçant-se en un arbre. La por li havia fet perdre el sentit de la realitat i l’abraçada amb l’arbre el va ajudar a recuperar-la.

Hi ha una nova sensibilitat davant dels arbres i es creen juntes d’arbres per conservar-los

Fra Josep Parra, bisbe a Guatemala ens deia que en aquell país parlant de l’enveja que susciten els bons i de les crítiques que sovint desvetllen, es diu que només s’apedrega l’arbre que dona fruit.

Per Setmana Santa parlem metafòricament de l’arbre de la creu i se’ns convida a contemplar-lo.

Jesús contemplava llargament els deixebles i entre els deixebles veia que hi havia pobres, que hi havia afamats, que n’hi havia que ploraven, que n’hi havia de perseguits... i veia també, potser en un segon terme, els tips, els que reien sense ni suc ni bruc, els famosos de l’època. Avui només ens cal aixecar la mirada per veure un panorama semblant.   

Després de contemplar els arbres, contemplem els qui tenim al voltant: joves que són com arbres esponerosos, ancians que tenen la soca cargolada però que encara ens aixopluguen amb les seves branques, arbres fecunds i arbres alterosos com el salze que deixen infecund el seu voltant. Evitem neguitejar-nos davant la secada i procurem donar el fruit que Déu i els altres esperen de nosaltres.

Escriu Dolors Carrascal:

Arbre que mires al nord

vestit de líquens i vesc

fes-me un lloc al teu cantó

hi vindré

quan m’inundi l’enyor.

 

Arbre que mires a l’est

i saludes el sol primer

guarda’m el torn

hi vindré

a fer-li els honors.

Arbre que mires al sud

i tens el fullatge brillant,

Fes-me un lloc al teu redós

hi vindré

quan trobi l’amor.

Arbre que mires a l’oest

i a l’escorça dues els noms

dels vius i dels morts

Jo també hi vindré

amb la meva foscor.

Estimats, Zaqueu es va enfilar en un sicòmor per veure passar Jesús. Que contemplem de nou els arbres amb ulls de fe per entendre el que el Senyor de la història ens diu per mitjà d’ells i que abraçats o enfilats en ells el veiem veure passar per la nostra vida.