La creu i la falta de relleu
Estimats avui és la Festa l’exaltació de la Santa Creu, la festa major de Canyet. La creu era un instrument de tortura, però avui ja no la veiem com a tal. Molts joves porten una creu penjada al coll o tatuada al clatell o altres parts del cos. Són expressions del body art que s’han de mirar amb respecte, sense fer judicis, però que mostren que avui la creu ha perdut per a molts el significat que per la nostra generació encara té. I això em porta a pensar en un tema que avui ens preocupa molt tant a l’Església com a la resta de la societat: la manca de relleu. La mitjana d’edat de les nostres trobades és alta o molt alta. Els únics llocs on es troben joves a l’Església són als nous moviments, i encara. Aquesta crisi s’inscriu en la crisi general de tot allò que en diem humanitats i d’una manera d’entendre l’ésser humà enmig del món. No vull insistir-hi ni és el moment de fer anàlisi. Segurament hi ha molts motius, però també hi ha responsabilitats compartides, sense buscar culpabilitats.
Aquesta
setmana hem acomiadat el Ian. Tenia 24 anys i va morir de manera sobtada,
incomprensible. Els seus pares, els germans, l’àvia, estan desfets, però
alhora, han experimentat moltes mostres d’amor. A ells el meu condol i estima. Abans
diríem “quina creu!” O diríem que la
creu del Ian està unida a la creu de Jesús. Jo m’ho crec perquè Jesús de
Natzaret no era gaire més gran que el Ian i també la mort de Jesús va ser
desconcertant i, per a molts injusta i incomprensible. Però aquesta mística de
la creu, a molts ja no els diu res. La seva mort la del Ian Riera Guàrdia m’ha
portat a pensar en la de l’Oriol Torralba del Blanco, el fill de la Carme i el
Francesc, que va morir el mes d’agost d’ara fa dos anys. L’Oriol en tenia 26 i
va morir d’un malaurat accident als Picos d’Europa. Entre aquestes dues morts
hi ha diferències, certament, però també hi ha molts punts en comú. És com si
una generació se n’anés de sobte, amb tota les expectatives que aquestes vides
joves podrien desvetllar.
Estimats,
el relleu generacional demana en nosaltres els adults, els adults grans o molt
grans, una conversió, una mirada molt atenta i el compromís ferm d’atansar-nos
de debò, descalços i de puntetes, als joves, com deia el Dr. Folch i Camarasa,
estant a prop d’ells, sense estar-hi a sobre, estimant-los i donant-los
testimoni. I oberts de debò als joves d’altres latituds.
Les
esglésies evangèliques presenten la creu sense el crucificat: és una manera
d’afirmar la resurrecció Ahir, a la casa de recessos del santuari de Santa
Teresa de los Andes, on em trobo, vaig sortir a fer un breu passeig i tot d’una,
vaig descobrir una creu. Una creu de fusta alta i solemne i al davant un banc
per seure i meditar. Em va impressionar. Però em va impressionar encara més
quan vaig veure que al darrera hi havia dues palmeres, símbol de la resurrecció
i, espontàniament vaig pensar que el Ian i l’Oriol eren allí. Que ell ens
ajudin a obrir-nos i a treballar per al relleu que el Senyor ens té reservat.
Quan seré
enlairat, atrauré tothom cap a mi. Només quan som enlairats, és a dir quan
donem mostres d’amor abnegat, atraiem a tothom cap a nosaltres.
Comentarios
Publicar un comentario