Combatre l'apagada general

 

Estimats germans i germanes,

Farà deu mesos hi hagué una apagada general.  Des de dilluns 28 d’abril de 2025  a quarts d’una fins la matinada del 29 d’abril. Les cafeteries eren plenes però no es podia pagar amb targeta perquè els datàfons no funcionaven. La gent s’estimava més estar-se a les taules del carrer, perquè dins dels locals hi havia foscor i encara que hi hagués espelmes, no era millor aprofitar la llum de la tarda? A poc a poc les bateries dels mòbils s’anaven esgotant. Era hora de treure les bateries externes, però també s’anaven acabant. Aquesta nit encara ens podem dutxar amb aigua calenta, però a casa tenim un escalfador elèctric i demà.. Diuen que el tall d’energia va provocar dificultats severes en les telecomunicacions i en els sistemes de transport. La ràdio va fer un pic d’audiència. El mes de setembre a Burundi, ens vam quedar sense llum, aigua i internet durant tres dies i tot va continuar més o menys igual. Gaudim de llum elèctrica i no ho valorem. En temps de Jesús calia fer llum. I no hi havia llumins ni menys encara encenedors elèctrics. En un món simbòlic com el que Jesús vivia, era molt fàcil entendre què volia dir ser llum i fer el servei no de fer-se llum a si mateix si no als altres. D’un personatge molt rellevant dins l’Església de Barcelona, es deia “brilla molt, però no il·lumina”.  És ben bé així.

I la sal. Quan es tornava fada, des de la finestra de la cuina la tiraven al carrer, simplement perquè la gent hi pugui passar per sobre.

Jesús que va veure centenars de vegades fer llum a la casa i contemplar com la sal s’humitejava no diu: “heu de ser sal, heu de ser llum”. Sinó vosaltres sou la sal de la terra, vosaltres sou la llum del món. Ho diu amb present i aquesta presència ens urgeix.

Salillum, vet aquí el títol de la revista de l’ACO, l’acció catòlica obrera. Els moviments catòlics dins l’Església estan projectats al món. Miren cap enfora. Els moviments d’espiritualitat, en canvi, solen mirar més cap endins.

Ser sal i ser llum depèn de nosaltres, de tu i de mi.

Quan en l’avió ens donen les instruccions ens diuen que primer ens lliguem el cinturó nosaltres i després ja els lligarem nosaltres als nostre infants. Tots els pares ho haurien de tenir present. En algunes cases els nens i les nenes han esdevingut els reis...però no es deixen “cordar el cinturó”, malgrat la bona fe dels papàs.

Nosaltres som també “ciutat” ho diu Jesús. I una ciutat és visible.  Els monestirs eren ciutats o ciutadelles espirituals. La ciutat de Déu de Sant Agustí. Cap a ella caminem a delit amb la certesa que un dia hi arribarem i no hi haurà ni llàgrimes ni dol ni desconcert, ni tan sols perplexitat. Déu ho serà tot en tots.

A Santa Coloma de Gramenet estem celebrant la tercera assemblea de les federacions del Camí de Sant Jaume. S’està potenciant la via marítima, el camí català...Bartomeo Fontana al segle XVI ja deia que els pelegrins a Sant Jaume eren ben rebuts a la Cartoixa de Montalegre i a Sant Jeroni de la Murtra. El GR 92 que coincideix amb aquest tram de camí fou potenciat per Llibert Carulla un activista entusiasta. A ell devem la restauració de la font del Lleó, beneïda el 2016 pel Cardenal Lluís Martínez Sistach. Des de fa anys aquí al Monestir segellem la credencial.  Molts pelegrinen per motius diversos, però hi ha un pelegrinatge excel·lent, el pelegrinatge interior, del qual l’exterior n’és símbol i epifania. Pelegrinem pel propi gaudi, és cert. Però no és suficient. Durant el pelegrinatge tenim també moltes ocasions per fer el bé. Alguns ho fan sols, altres en grup o en família. Una mare em deia que havia fet el camí amb el seu fill, adult i pare de família i que havien sortit temes de conversa que abans mai no havien sortit. Pelegrinem i serem sal i llum.