El pecat estructural

Homilia diumenge primer de Quaresma

Anit saltà la notícia d’un altre mort als carrers de Badalona, en concret al barri veí de Morera, ben a prop d’aquí.  El va descobrir una veïna quan anava a comprar amb la seva filla. Un altra mort que clama al cel. Que aquests fets passessin a la Badalona del segle XIX eren una injustícia, que passin al segle XXI a més d’una injustícia és un pecat, un pecat estructural, del qual ens hem de convertir com a ciutat. Havent-hi com hi ha tants edificis buits, ni un sol ciutadà de Badalona hauria de dormir al carrer. Però van passant les setmanes i els mesos i no s’emprenen mesures de fons. Seguim sense alberg, sense menjador social, sense una informació clara del sensellarisme. Entre tant alguns fan el pitjor que es pot fer, polititzar fins i tot la necessitat i l’ajuda. Tots tenim una missió a fer, com a polítics, com a ciutadans, com a jubilats o com a pares de família. I el pecat major és el de l’omissió.

En aquest primer diumenge de Quaresma, pregunta’t si us plau quines són les teves temptacions d’avui. Però fes-ho d’una manera molt espontània... La primera seria desoir la Paraula de Déu. Llegeixo la Bíblia? Medito les lectures del diumenge? Sento que m’alimenten? Procuro aprofundir-hi? Hi trobo gust? Aquell gust de la fe, del qual parlava el bisbe Joan Carrera. Que estic llegint aquesta Quaresma? Comento la Paraula amb els altres? Em faig preguntes? En faig pregària? No es tracta d’augmentar coneixements si no de posar-los, senzillament, al servei dels altres.  

Enguany ha coincidit la Quaresma i el Ramadà. En totes dues tradicions religioses que conviuen, s’intensifica la pregària, el dejuni i l’almoina. La pregària i el dejuni són evidents en els musulmans, però també l'almoina durant el Ramadà és un pilar fonamental per fomentar la solidaritat i l'empatia. Hi ha una contribució obligatòria per a musulmans amb recursos abans de la fi del mes  garantint que els necessitats celebrin la festivitat. A més, es fomenta l’almoina voluntària per compartir aliments i ajudar el proïsme.

Vull agrair a tots els qui en aquest moment ens esteu ajudant a acollir germans nostres que venien d’una situació de carrer, amb aliments.  Estem seguint la tradició monàstica. Aquí a les portes del Monestir, durant segles, diàriament s’atenia a llargues cues d’indigents. Quan van cremar el Monestir, el juliol de 1835, a més dels retaules, es va cremar gran quantitat de blat destinat a l’almoina. I els monjos oferien no solament menjar sinó consell i reconciliació.  És molt important fer una almoina de pa, donar de menjar a l’indigent, però no n’hi ha prou. Ha d’anar acompanyat d’una paraula sàvia, que surti dels nostres llavis. I només sortirà dels nostres llavis una paraula sàvia, si l’hem pastat en el silenci contemplatiu.

La segona temptació és la del suïcidi. És lloable els esforços que es fan des del telèfon del suïcidi i des del mateix Arquebisbat de Barcelona, per evitar-lo...Però no em refereixo a aquest plegar de viure, que només Déu pot judicar. Hi ha moltes maneres de treure’s la vida, de plegar de viure. Suïcidar-se, en sentit ampli, és també renunciar als propis principis, a la pròpia vocació, a la pròpia missió. És renunciar a l’alegria de viure i de creure, amargats. Per això avui diem amb el salmista: “Torneu-me el goig de la vostra salvació, que em sostingui un esperit magnànim.”

Si diable és el que divideix, la tercera temptació és contribuir a la divisió, fent acatament al poder. Quan volem dominar els altres, quan intentem fins i tot de bona fe imposar el nostre criteri, a tota costa, estem fent el joc al diable. Si no posem els nostres coneixements al servei dels altres, la bretxa anirà creixent. I el pecat major és el de l’omissió. El Papa Lleó XIV en el seu missatge quaresmal ens convida “a una forma d'abstinència molt concreta i sovint poc apreciada, és a dir, abstenir-se d'utilitzar paraules que afecten i fan mal al nostre proïsme. Comencem a desarmar el llenguatge, renunciant a les paraules feridores, al judici immediat, a parlar malament dels qui estan absents i no es poden defensar, a les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a mesurar les paraules i a cultivar l'amabilitat: a la família, entre amics, al lloc de treball, a les xarxes socials, als debats polítics, als mitjans de comunicació ia les comunitats cristianes. Aleshores, moltes paraules d'odi donaran pas a paraules d'esperança i pau.”

Que aquesta Quaresma visquem en carn pròpia la dinàmica de morir i ressuscitar.