Amunt!

Homilia diumenge II de Quaresma 25/02/18

El primer atribut de la divinitat en moltes religions i creences fa referència a l’altura: Déu és l’Altíssim, el qui habita en el lloc alt. Per això als cims de moltes muntanyes hi ha ermites o creus: són llocs sagrats. Aquí a Badalona tenim la Creu de Montigalà i el Serrat de les Ermites... Moltes vegades aquests símbols cristians en substitueixen d’altres de pagans anteriors, altars dedicats al sol... I els pobles que no tenen muntanyes altes solen divinitzar els arbres perquè són els elements més alts.

La muntanya. Em recordava de la pel·lícula “La última cima” sobre la vida el sacerdot madrileny Pablo Domínguez a qui li agradava celebrar missa a la intempèrie en els cims de les muntanyes més altes. Quina meravella fer un cim i tenint per escenari la grandiositat de la creació, alçar la sagrada forma i el calze. Pablo morí precisament practicant el muntanyisme als 42 anys deixant una estela de bonhomia.

Com escrivia emotivament el poeta Joan Maragall en els seus goigs a la Mare de Déu de Núria descrivint els pelegrins al Santuari: “Vers Vós avancen incertes/ per les altes quietuds/i els camins desconeguts/de les grans serres desertes.// Troben rius que naixent van/en els regnes dels pastors,/  i ramats esquellejant/lentament pasturadors.// Van pels cims celestials/sobre les muntanyes nues.../Les congestes brillen crues/ amb blancures immortals.”

El frustrat sacrifici d’Isaac té lloc dalt d’una muntanya. Quin passatge tan dur, pensem, mira que Déu demanar-li a Abraham que sacrifiqui el seu únic fill! I ens oblidem dels pares que avui sacrifiquen els seus fills abans de néixer, o els que els imposen treballs superiors a les seves forces, o els que es projecten en ells i els obliguen a exercir professions que mai no haurien escollit... Quants sacrificis inútils!  

Jesús també tria l’escenari d’una muntanya alta per auto revelar-se davant dels deixebles més propers: Pere, Jaume i Joan. Eren els més propers i encara el desconeixien. S’havien quedat en l’epidermis. I Jesús els fa entendre que la passió és necessària per poder arribar a la glòria.I a més al Gólgota no hi haurà cap anyell de substitució. Jesús serà l’únic anyell sacrificat. Déu no va alliberar de la mort corporal el seu fill unigènit. Per tant, si gran fou la fe d’Abraham, més gran encara fou l’acte de fe de Maria, al costat de la creu.

La Transfiguració. Ens sembla humanament impossible que Jesús estigui conversant amb dos personatges d’altre temps, Moisès i Elies, ho entenem com quelcom simbòlic, una manera de dir, de donar sentit a la llei personificada per Moisès i als profetes, personificats per Elies. Probablement sí que podem fer aquesta lectura. Però és que som tan racionalistes! A Déu res no li és impossible. I els avenços científics, la teoria de la relativitat, la física quàntica, la biotecnologia, posen en qüestió moltes certeses que fins ara creiem inamovibles sobre l’espai o el temps. I ens fan pensar que allò que sembla impossible en la nostra dimensió, potser no ho és tant en un altra..

A l’oració col·lecta hem demanat que es purifiqui la nostra visió interior. Sí: és la única manera de descobrir el significat amagat en cada acció. És un bon propòsit per la Quaresma: demanar-li al Senyor que purifiqui la nostra mirada del cor per descobrir-lo vivent en cada persona i en cada esdeveniment.

Ahir el bisbe Toni Vadell, auxiliar de Barcelona, en els exercicis que ens va predicar a l’Arxiprestat en aquesta mateixa parròquia, ens feia una proposta ben concreta per aquesta Quaresma: pensar en oració els noms de 12 persones que coneixem i que s’han allunyat de la fe i anar-les a trobar per explicar-los amb senzillesa la nostra fe, el sentit de la nostra vida, el secret de la nostra alegria. I  encara ens deia : “si tens por i vergonya, vol dir que encara t’has de treballar.

Que aquesta eucaristia ens doni força per sortir de nosaltres mateixos i anar a trobar l’altre de tu a tu per tal de compartir la riquesa d’un Amor que val més que la vida.