Homilia en la missa en memòria agraïda del Jan Riera Guàrdia.

Homilia en la missa en memòria agraïda del Jan Riera Guàrdia.

Entendre la vida a la llum de la mort

Al Col·legi de Sant Ignasi, el dilluns dia 27 d’octubre de 2025.

Estimats. Aquest vespre celebrem l’eucaristia fent memòria agraïda del Jan, en aquest col·legi de Sant Ignasi i amb tots vosaltres que l’ompliu de vida i de sentit. Aquest lloc ha estat per a ell el seu paisatge vital. Aquí ha après molt, aquí ha reflexionat, ha pregat, i aquí ha fet amics, probablement aquí ha descobert la seva vocació. I avui les amigues i els amics d’en Jan ompliu aquesta gran capella, alguns amb llàgrimes als ulls i tots amb llàgrimes al cor, units pel record del company de classe, del col·legi -col·lega- del deixeble, que us ha passat, que ens ha passat, al davant.

Ignasi de Loiola va tenir molt a prop la mort. La va tenir a prop quan de jove el van ferir de gravetat al setge de Pamplona i quan convalescent, a l’habitació de Loiola, va estar a prop de morir i se’n va sortir.  La va tornar a tenir a prop, anys després, un vespre, enmig d’una sessió de pregària que compartia amb altres pelegrins i malalts, quan va perdre la consciència. Ignasi va restar immòbil en aquell espai durant vuit dies i vuit nits, talment mort. Encara m’impressiona veure la seva imatge jacent a la capella de Santa Llúcia. També a Manresa hi va haver un moment que desesperat, obsessionat pels escrúpols i obsessionat per la seva pròpia autoimatge, va intentar posar fi a la seva vida, però no ho va fer. A partir de la il·luminació del Cardener, tot canvia.  Ignasi mor a l’home vell i neix a l’home nou.  Podem dir que Ignasi va prendre les grans decisions de la seva vida a la llum de la mort (cf. Ex. Esp., 186,340), no sols perquè la mort fa vanes moltes coses, sinó perquè la mort il·lumina el moment present amb la veritat joiosa i exigent del Senyor Ressuscitat.  Cada vegada que assistim a un comiat, a un funeral, reflexionem sobre la mortalitat. Tots hem tingut morts properes, alguns hem tingut la pròpia mort a prop, i a molts aquestes vivències ens han canviat la vida.

Amics, estem celebrant la mort d’en Jan. Quina contradicció aparent! Celebrar la mort! Fer festa a partir de la mort! Sembla absurd, però només a partir de la mort entenem la vida. Només acceptant la nostra vida mortal, podem obrir-nos de debò al do de la vida perdurable. Els qui més heu estimat el Jan, sabeu que, arran del seu traspàs, hi ha un abans i un després. Escrivia Proust: us diran que, quan algú mor, tot continua igual només que aquella persona ja no hi és. I jo us dic: no és veritat. Tot és diferent quan un mor.

Avui fa anys que acomiadàvem un amic, més gran que en Jan, però encara jove. Es deia Joao, venia de Moçambic i malgrat haver viscut en règim d’esclavitud, sovint deia que sentia una alegria immensa. En Joao va morir a Sant Jeroni de la Murtra, amb un somriure als llavis, estimat i estimant.

Eucaristia vol dir acció de gràcies i avui en aquesta missa fem memòria agraïda d’en Jan. Avui li donem gràcies a Déu per haver-nos permès conèixer el Jan i per  estar a prop d’ell.

Molts heu coincidit aquests dies en la bondat del Jan i també en la seva capacitat de lideratge. No tots tenim fusta de líders, però sí que tots podem ser bona gent.  Avui, la majoria des del desconcert i la tristesa que hagi marxat d’entre nosaltres d’una manera tan sobtada com inesperada, però també per a molts des de l’esperança i la certesa que el tornarem a veure. Sigui quina sigui la nostra vivència de la mort d’en Jan, tinc -tenim amb la Judit i el Ramon-  la certesa que, entre tant, ell no deixarà de comunicar-se amb nosaltres de moltes maneres. Però caldrà que fem silenci interior per poder-lo escoltar i està atents als seus signes com aquesta samarreta esportiva amb el número 17 que l’Anna va rebre de manera sorprenent. Cada signe que rebrem d’ell és una picada d’ullet.

Sento que des de Déu, ara en Jan ens mira i  ens somriu.

Perquè en Jan es comunica amb nosaltres si restem amb les oïdes del cor ben obertes. Què ens diu?

Als més grans ens pot dir una cosa semblant a la que escrivia mossèn Cinto Verdaguer: “amb els seus llavis freds sembla dir-nos/no ploreu pas ma mort/per què despedir-nos en tan curt viatge si jo us espero a port?”.

En Jan cultivava el seu interior. Li agradava d’estar sol i en silenci. De la solitud i el silenci en podem fer pràctiques cada dia a casa, a la nostra cambra i, alguns, a la nostra ermita. Jo crec que el Jan ens està dient a tots que aprenguem a estar sols i en silenci, fent allò que ens fa créixer.

Mossèn Jordi Cussó, bon amic, el dia del comiat del Jan en el tanatori de Sant Gervasi, va parlar de santedat. La santedat és la plenitud de l’amor. Avui intuïm que en Jan malgrat ser tan jove, havia arribat ja a la plenitud. Tots estimem, però sovint no estimem prou ni estimem bé... La nostra vida és un itinerari per aprendre a estimar en plenitud. No en sabem prou d’estimar, per això encara continuem en aquest món. En Jan ens diu que estimem molt i que estimem fort.

Per uns pares veure morir un fill és un cop molt dur. Sembla quelcom no previst en la naturalesa, quelcom que trenca l’ordre natural de les coses. Una situació sense nom.  Però vosaltres Ramon i Judit, persones de fe, esteu aprenent a acceptar aquesta mort i no feu aquest procés sols, si no que el compartiu amb aquells que més estimeu i que ara estan demostrant com us estimen. Si us plau, en cada abraçada, en cada encaixada, en cada petó que rebreu trobeu-hi la tendresa del Jan.

I també els seus germans en Pau i l’Anna, i les seves àvies, els tiets... Com us ha unit aquesta mort! Com us ha ajudat a relativitzar i a donar la justa importància a les coses que en tenen realment!  Com us ha ajudat a créixer i a enfortir els vostres vincles. Com us ha fet madurar la vostra fe.

I a l’equip de matrimonis que encara no ens havíem recuperat de la sobtada marxa de la Mar, demanem-li  al Jan que ens ajudi  a acompanyar aquells que potser un dia viuran un trencament tan gran com el que ara vivim.

Sonet amb estrambot en l’eucaristia en memòria agraïda d’en Jan Riera Guàrdia

Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià, 27 d’octubre de 2025

 

Avui Jan celebrem amb goig la vida  

aquella que jove has viscut en plenitud,

amb tu hem jugat, hem plorat i hem rigut;

escolta ara la nostra veu agraïda:

 

que aprenguem a estimar-nos sense mida

vivint una triada solitud

que com tu responguem amb promptitud

quan Déu, per fi, ens cridi a millor Vida.

 

Pares, germans, col·legues i companys

plorem amarats del teu bon record

sentint tant que ens torna a passar pel cor.

 

Ja vivies un temps de plenitud

i te n’has anat en el moment que calia

ajuda’ns a entendre-ho qualsevol dia.

 

A casa vostra sempre més sereu cinc

si el crideu, respondrà silent: “Ja vinc!”.

 

Estimats, aquest vespre sento que, en el silenci d’aquesta capella de Sant Ignasi, el Jan ens mira i ens somriu. Gràcies, Déu meu!