Carta oberta al Cardenal Omella

Carta oberta al Cardenal Joan Josep Omella

Benvolgut senyor Cardenal,

dimarts passat vàrem celebrar la missa Crismal a la Catedral de Barcelona, que vostè va presidir en la caritat, acompanyat dels bisbes auxiliars, Javier i David, i del Cardenal Lluís Martínez Sistach, així com dels capellans que feia cinquanta i vint-i-cinc anys d’ordenació.  Per un moment em va venir a la ment una missa crismal de 1985, celebrada dijous sant al matí a la Catedral de Barcelona. Aleshores un servidor era diaca. Presidia el Cardenal Narcís Jubany i els concelebrants no arribaven ni a una vintena. També hi érem alguns diaques permanents o no. I naturalment, tots seiem al presbiteri. També hi havia les religioses de la Catedral i uns pocs fidels. Un amic sacerdot al final se’m queixava: “una missa tan significativa i tan poc concorreguda!”. Tenia raó, però li confesso que em va costar d’entendre per què la missa crismal, prevista pel Dijous Sant, al cap de poc es va traslladar els dimarts. L’argument és que el Dijous Sant els capellans “tenen molta feina”. Quina feina, pensava jo, tenim prèvia a la Cena del Senyor que no la puguin fer els laics? Un amic sacerdot, savi i sant, que ara viu retirat a Madrid, em va treure del meu error: “és que has de pensar que tant la celebració de la missa crismal, com la de la cena del Senyor són tan intenses, que dues al mateix dia és massa”. Deu ser així. Crec que des d’aleshores mai no he fallat cap dimarts sant. 

Però, senyor cardenal, com ha canviat el perfil dels preveres! Gairebé és l’acompliment de l’Escriptura: “gent de tota tribu, llengua i nació”.  Dimarts passat, durant la celebració, em va venir a la ment mossèn Joan M. Amich Raurich, rector de la Bisbal i Castell d’Empordà, al bisbat veí de Girona, mort fa ben poc als 65 anys. Em diuen que portava vint-i-cinc parròquies... És possible? Un altre amic, capellà, també gironí, que en porta cinc i em diu: “vaig de corcoll”. Alguns companys no van poder venir per pur esgotament mental. No sé si les comunitats pastorals resoldran aquest tema. M’agradaria que així fos, però no n’estic segur. 

I els diaques! El proper 8 de novembre farà 45 anys de l’ordenació del nostre protodiaca, mossèn Lluís Nadal Padró, badaloní. La nostra diòcesi, gràcies al doctor Jubany, fou pionera del diaconat...  i Déu n’hi do com ha crescut aquí a Barcelona aquest ministeri!  Però alhora, com han envellit els diaques! Alguns, molt significats, dimarts, ja no van poder assistir a la Catedral per raó de salut. Ho dic, amb certa tristor, com una constatació i alhora, com un elogi, perquè els cabells blancs són també signe de saviesa. Senyor Cardenal, com fer-ho per suscitar autèntiques vocacions al diaconat, no clericals si no veritablement diaconals?

Missa Crismal 2025. M’impressiona allò que cada any a les promeses sacerdotals: “sense cap mena d’interès temporal”, per a mi, i potser per a molts, és un examen de consciència.

Bé, en qualsevol cas, li agraeixo el missatge d’estimació que de part dels bisbes ens va adreçar als sacerdots. Missatge que, per cert, va reblar el cardenal Lluís en el seu brindis al menjador del Seminari. Crec que bisbes, preveres i diaques, sobre tot, hem de viure en comunió. I Dimarts Sant, entre dubtes i incerteses, planava la comunió.

Li desitjo una bona Pasqua!