Fer festa

Fer festa

Estimades germanes i estimats germans,

aquestes són expressions que solem escoltar des de fa algunes setmanes: “deixem-ho per passat festes”, si de cas ara “deixem que passin aquestes festes...” Recordo que hi havia mestresses de casa grans que quan s’acostava Nadal deien: “jo ja voldria que aquestes festes fossin passades”, perquè d’una banda les envaïa la nostàlgia, però de l’altra veien i temien la feina que se’ls apropava (fins al punt que es va inventar un cinturó perquè la mestressa de casa no us haguéssiu d’aixecar vint-i-cinc vegades de taula els dies de Nadal). I cada any les festes de Nadal sembla que comencin abans, immediatament del haloween. No hem de perdre ni un minut més en criticar la societat de consum que entre totes hem creat, però sí que hem de reflexionar en com vivim la dinàmica treball/festa. Maria Matilde Almendros, prestigiosa locutora, va morir un quinze de desembre i un amic seu es planyia en un article de diari que li havia dit que es veurien passades festes i es va morir precisament abans que comencessin. No posposem allò que hem de fer. Una amiga, la Mar, va morir abruptament ara ha fet dos anys, l’endemà del nostre dinar de Nadal.

Em pregunto si realment sabem què vol dir fer festa. Si festa és equivalent de grans tiberis, de trobades amb persones que no ens fa cap il·lusió de trobar-nos, de visites obligatòries a familiars que ens resulten estranys i d’amics que no ho són realment, aleshores és que no sabem què vol dir fer festa. En temps de Carlemany, quan calia recórrer l’Imperi per desplaçar-se és normal que es fessin grans menges: escudella, carn d’olla, botifarra blanca, botifarra negra, pollastres farcits, torrons calents etc. És a dir menjars contundents pensats per gent que havia viatjat i que havia de tornar a viatjar, per això eren tres dies de festa, la vigília, el dia i Sant Esteve. Molt interessant des del punt de vista etnològic, però  Carlemany és del segle IX i moltes coses han canviat. L’evangeli d’avui- molt més distant en el temps, encara que Carlemany- ens presenta una festa senzilla: la festa d’Aim Karem és la festa de dues cosines que es troben i s’abracen i que tenen aquelles complicitats que es creen entre dues dones que estan en avançat estat de gestació.

Certament hi ha un esforç per part de Maria, de sortir d’ella mateixa i d’anar a l’encontre d’una parenta que ho necessitava, però l’esforç va valdre la pena. Fer festa vol dir sortir de nosaltres mateixos i anar a trobar una persona que ens necessita i que aparentment no ens podrà compensar. Des de la caritat sabem que no esperem compensacions, però fins i tot en els més estranys les trobem. Em deia una amiga: tinc una parenta, malalta mental, que és molt pesada, de vegades em parla dues hores seguides, però me l’escolto per caritat i sempre, sempre m’acaba dient alguna cosa interessant que em fa pensar que ha valgut la pena d’escoltar-la.

Ens ha esfereït la matança al mercat de Magdeburg... diuen testimonis presencials que l’autor quan va ser detingut va baixar del cotxe tranquil·lament. “Sempre que hi ha festes hi ha alguna desgràcia,” sentim dir. I és evident el motiu: quan tot són desitjos de pau i d’alegria, la violència cega encara ens fa més mal. No és hora d’entrar en les causes (tampoc no en sabria), manipulació, trastorn? Un boig que impunement fa mal i sembra mort i destrucció... en castellà l’expressió és clara és un aguafiestas, en català ho tradueixen com esgarriacries que no és ben bé el mateix. Cap dels qui som aquí, llevat d’un trastorn no faríem això... però preguntem-nos. Quantes vegades hem aigualit la festa perquè no portàvem el vestit de festa? Quantes amb el nostre individualisme, o perquè cal fer allò que cal fer i punt, hem xafat la guitarra?

Ell mateix serà la pau, diu Miquees. Som nosaltres els qui hem d’encarnar la pau. És molt bonic desitjar-la. És molt més difícil encarnar-la. Però és la nostra missió. Federico Mayor Zaragoza, recentment traspassat, va esmerçar bona part de la seva vida a teixir una cultura de pau.