Petició, agraïment i lloança

Petició, agraïment i lloança

Hi ha tres tipus de pregària: de petició, d’agraïment i de lloança. Aquests tres tipus són presents en l’evangeli d’avui: els leprosos cridaven “Jesús, Mestre, apiada’t de mi”. Aquesta mateixa setmana, caminant pel Passeig de Gràcia, vaig sentir, sota la pluja, uns grans crits: hi havia un home agenollat a terra, en posició de prosquinesi és a dir, talment com si fes un petó a terra amb un pot de plàstic per les possibles almoines. Cridava, desesperadament. M’hi vaig acostar amb la intenció de dir-li alguna cosa... però em vaig deturar. Una veu interior em deia : “fa comèdia” i una altra veu em deia “sí, però a quin preu! qui s’estaria hores cridant al bell mig de la ciutat esperant una almoina minsa...” Al final, va guanyar el silenci, però no em vaig quedar tranquil. Mentre anava baixant cap al Seminari, continuava sentint aquells crits esgarrifosos com un símbol d’una Barcelona que pot deixar de ser l’arxiu de cortesia del qual parlava Cervantes. És la d’aquell home agenollat la pregària de petició? Sí i no. És la pregària desesperada de tants i de tantes que sense paraules o cridant reclamen la nostra atenció. El Nano i la Beba anit ens explicaven la situació d’extrema violència per part de la força pública envers un drogoaddicte que van viure en el cor de Barcelona. Era un altre clam. Que us ho expliquin després,  els va commoure profundament.

Dels deu leprosos que demanen i obtenen de Jesús la salut, només un torna per donar-li gràcies. De deu un. El deu per cent. Aquest percentatge és també present en la nostra vida i en les nostres relacions. Al llarg dels anys sentim persones que clamen,  i potser desoïm el seu clam, o potser anem acompanyant-les que es posin dempeus, que es reintegrin a la societat. Sovint ho fem de manera generosa, sense buscar agraïment. I a l’hora de la veritat, quantes retornen a donar gràcies? Probablement, el deu per cent.  De petits ens deien: “Què es diu nen?” “Gràcies, digues gràcies” Ens ensenyaven a ser agraïts.  I la veritat és que hem crescut en la cultura de l’agraïment. Però en un moment determinat algú ens va dir: “no diguis gràcies”. En el meu cas em va passar. Era un company sacerdot amb el qual col·laborava  Per què? Potser perquè considerava que no calia? O més aviat perquè no necessitava el nostre agraïment? Fem que la nostra acció de gràcies a Déu, és a dir, la nostra eucaristia, no sigui mecànica i avorrida, manada, sinó viscuda. Que el nostre agraïment al Senyor aquest diumenge, pels beneficis que ens ha fet en el decurs de la setmana, surti del cor. I que quan agraïm als altres, el nostre agraïment no quedi només en la paraula “gràcies”, si no en el present, en el regal, en un somriure feliç.

Diu l’evangelista que aquell leprós samarità guarit, tornava lloant Déu amb grans crits.  La pregària de lloança és la més oblidada.  A la nostra cultura, la lloança és vista amb suspicàcia. Quan algú ens lloa, ens alaba, ens sembla que ho fa per quedar bé, o perquè vol de nosaltres alguna cosa. Quan lloes els companys que han vingut de l’Àfrica, et solen respondre dient: “no passa res”. És exactament el nostre “de res”. Vol dir que ho hem fet de gust i que no cal que els donis les gràcies.  El bisbe Sebastià ens ensenyava que quan deies gràcies la resposta més popular és “a Déu siguin dades”. Aquí veiem doncs com la lloança i l’agraïment s’agermanen. El salm 97 és una invitació a la lloança al Senyor perquè és just amb els pobles. D’entrada som testimonis de les grans desigualtats i les injustícies, però la confiança cristiana és que Déu al final sempre acaba posant les coses al seu lloc. No li neguem la nostra col·laboració.

La docilitat ocupa un lloc central en el recorregut espiritual de tota persona. Obrir el cor a les peticions, als consells i a l’agraïment de les persones que ens estimen ens enriqueix profundament. Aquesta actitud no només ens transforma interiorment, sinó que també ens fa créixer en comunió i fraternitat amb els altres, creant vincles més sòlids i autèntics.

Avui la Sagrada Escriptura ens ofereix exemples clars de docilitat. Naman, per exemple, obeeix el profeta Eliseu i es banya set vegades (set!) al riu Jordà, demostrant confiança i obediència. Timoteu, de la mateixa manera, manifesta docilitat en la seva relació amb Pau. Els deu leprosos, guiats per la fe en Jesús, segueixen fidelment el seu manament de presentar-se davant els sacerdots per ser declarats purs.

Estimar sincerament implica també acceptar ser estimat i deixar-se corregir. Aquesta obertura és essencial per al creixement interior, ja que permet la transformació personal. En canvi, la supèrbia i la manca d’humilitat tanquen el cor, dificulten l’escolta i ens allunyen de l’amor i de la interpel·lació que poden canviar la nostra vida. La canya resulta ser més hàbil que molts arbres: no fa fallida amb el vent, sinó que es deixa bressolar per ell, suportant el seu pas sense contratemps. Per això, es requereix tanta saviesa com humilitat, capacitat de considerar i aprofitar l'experiència i els coneixements que els altres tenen per no trencar-se ni esgotar-se de pur superb. La humilitat és imprescindible per acollir l’amor dels altres, acceptar la correcció i avançar en la fe. Aquesta virtut obre la persona a la gràcia i li permet viure plenament la vida cristiana, seguint l’exemple dels grans testimonis de la fe.

Quan arriben els moments difícils o de desànim, la figura de Maria emergeix com a font de consol i guia. Maria, viva encara, és la del Magnificat, la que exalça les persones humils i es mostra propera i activa quan més la necessitem. La tradició explica que va sortir a l’encontre del seu nebot Jaume i dels seus companys a Saragossa, en plena adversitat, i va emprendre un viatge per la Mediterrània per animar-los a reprendre el camí missioner cap al finis terrae.

Veure Maria sobre una columna o pilar simbolitza precisament aquesta fortalesa que sosté i inspira. Com a pilar de fortalesa, contribueix a refer l’esperança i mantenir viu l’ànim de la gent que persevera en la fe. Sembla probable que, en moments de prova, Santiago i els seus companys haguessin invocat la seva tieta, la Maria, pregant-li que els acompanyés. Com a mostra d’agraïment per la seva presència i suport, li van aixecar una capella a la vora de l’Ebre.

El patrocini de la Mare de Déu del Pilar no ha quedat només a Saragossa ni a la corona d’Aragó, sinó que s’ha estès amb força per tota la comunitat llatinoamericana. Aquest vincle espiritual ha creat una rica tradició de devoció i fraternitat, on fins i tot la jota aragonesa s’ha barrejat amb la sardana, símbol de la unió de pobles i cultures sota la seva protecció.

Que Maria, envoltada de banderes i símbol d’unitat, ens ajudi a reconstruir ponts i renovar esperances enmig de les dificultats, igual que va fer amb Jaume i la seva colla, inspirant-nos a mantenir la fe, la perseverança i la confiança en el nostre camí. A Ella, preguem, a ella agraïm, a Ella, lloem.