L'art de governar-se i de governar

Avui donem gràcies a Déu per la vida de la Pilar Mongay que fa 96 anys. I per la  Montserrat Illa Fàbregas, que en fa 90.

Preguem per en Jordi Fibla que morí aquesta setmana, al carrer, a la placeta del Manresà de Badalona. Els seus pares eren del nostre equip de matrimonis.

Homilia diumenge III de Quaresma 

Estimats germans i germanes,

Sovint diem que Quaresma és temps de conversió, repetim que ens hem de convertir, de rectificar, de girar-nos, de mirar cap a la direcció correcta, però no acabem de saber de què ens hem de convertir ni en què ni de quina manera.

Les lectures d’avui, llegides a la claror de la fe, ens donen pistes importants per saber gestionar la nostra vida i contribuir a millorar el nostre entorn. En primer lloc Moisès es troba amb una rebel·lió i tem que l’apedreguin. El poble es fa una pregunta molt clara: «El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?» Aquesta pregunta se la fa el mateix Moisès. I aquesta pregunta ens la plantegem també nosaltres. Caminem al costat de Jesús, o estem sols?

Què fa Moisès? Pregar. Parlar amb Déu, com qui parla amb un amic. I l’Amic li dona tota una estratègia clara de govern, en primer lloc que passi al davant del poble, és a dir, que obri camí, avui diríem que sigui agosarat, proactiu; que no ho faci sol,  que es faci acompanyar dels ancians, és a dir, dels senadors, dels savis, dels consellers; que prengui aquella vara -simbòlica i prodigiosa- de comandament aquella mateixa vara -l’autoritat- que amb l’ajut d’Aaró ja l’havia ajudat a sortir d’Egipte  i trobà l’estratègia, trobà la sortida... i, ara li demana, senzillament,  que doni un cop a la roca.

Moisès segueix totes les instruccions de l’Amic, però al final,  en lloc d’un cop en dona dos, per què? Senzillament perquè dubta. Es torna a preguntar si el Senyor és amb ell o no hi és. I aquest dubte li comportarà no entrar en la terra promesa. Quan de petits escoltàvem aquest relat en la història sagrada ens semblava un càstig excessiu, pel fet de dubtar, no entrar en la terra promesa? Una lectura espontània fàcil seria que les persones que es passen la vida dubtant no són mai felices. Però si anem més a fons, i ens endinsem en  la càrrega simbòlica d’aquest text, ens adonarem que no ens podem pas instal·lar en el dubte. Si sempre estem dubtant si Déu és o no amb nosaltres serem infeliços i farem infeliços els altres.

Per tant, el camí de conversió que se’ns està assenyalant és clar. Quaresma és temps de confiar que Déu sí que és al nostre costat, és temps de pregar, de preveure, de dissenyar, de veure per endavant com decidir encertadament. I això no fer-ho individualment si no deixant-se aconsellar, deixant-se acompanyar.

Igualment hi ha tot un pla de conversió en el diàleg amb la dona samaritana. Aquella samaritana, sense saber-ho encara, està pregant, està dialogant amb Jesús mateix, a soles, a prop del seu pou interior. Jesús l’ajuda a alliberar-se de prejudicis. L’ajuda a superar les barreres culturals d’estar parlant amb un home i a més estranger. L’ajuda a superar el literalisme. Jesús no li parla del pou de Jacob, sinó que li parla del seu pou interior. La vida interior d’aquella dona que està plena d’amors insatisfets i de matrimonis frustrats. L’està ajudant a que descobreixi que cal buidar aquest pou de branques seques i de brossa estèril, per adonar-se que en el fons hi ha l’aigua clara i que ja no caldrà buscar un lloc concret per adonar-se que els veritables adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. (Quina lliçó ens donen els nostres germans musulmans, capaços de pregar de cor, en qualsevol lloc, mirant cap a llevant!) I encara l’ajudarà a sortir d’ella mateixa, entotsolada, a deixar la gerra de l’acaparament, per esdevenir missionera.

Més pautes per aquesta Quaresma. Netejar el nostre pou interior de tantes branques i brutícia que ens impedeixen veure l’aigua clara del nostre baptisme.  

La tercera catequesi quaresmal, és la que Jesús fa amb els seus deixebles: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. És a dir, ens convida a una mirada contemplativa al nostre entorn. A uns, que potser foren els nostres pares, els nostres mestres, els nostres germans grans, els monitors, els va tocar sembrar, a d’altres ens toca segar.  Jesús ens envia a segar on nosaltres no hem treballat perquè ell és el veritable sembrador. Nosaltres som sobrevinguts. Siguem doncs humils i recordem que l’esperança no pot defraudar ningú.

I en aquesta mirada contemplativa seguim veient persones que moren al carrer. Quina iniciativa concreta emprenem? Hi ha un llibre recent de Lídia Pitarch, que porta per títol Entre portales. Són els relats de dones que viuen al carrer. Sí, de dones. Dues de cada 10 persones sense llar són dones. Dones que s’enfronten a d’altres desafiaments addicionals com la violència de gènere, l’assetjament i l’agressió, encara més vulnerables. Quines iniciatives concretes ens demana el Senyor? Potser iniciatives pròpies o potser sumar-nos a iniciatives ja existents. Però mai restar indiferents.