Fidelitat encarnada. Alfred Rubio de Castarlenas

Diumenge sisè de Pasqua

Estimats. Som en plena cinquantena pasqual. Un temps propici per a la festa, per a la joia de la trobada, per a viure la veritable alegria.

Un grup de benedictins belgues de l’abadia de Saint André de Bèlgica, com a introducció de la missa d’avui, sisè diumenge de Pasqua, escriu: “Cap fundador no pot esperar veure que la seva obra es perpetua si els seus deixebles no acullen el seu missatge, en un esperit d’amor comprensiu, de fidelitat a la tradició que ell ha creat i d’obediència a les seves primeres intuïcions. Lluny de reprimir les forces de creativitat i de matar les iniciatives, una tal fidelitat suscita la necessària adaptació a la vida. Viure de l’esperit i de l’exemple del fundador, permet de superar les dificultats i les proves d’anar endavant.” Evidentment estan parlant de Jesús, el fundador d’aquella petita facció d’homes i dones sortits del judaisme i també de l’hel·lenisme que, primer, es va anomenar “els del camí” i, després, a Antioquia, van començar a anomenar-se “cristians”, però aquestes sàvies paraules monàstiques també serveixen per d’altres grups de l’Església i fins a d’altres grups humans.

Jesús humanament parlant, va ser un gran fracassat. I no obstant, divinament parlant, avui ens continuem anomenant cristians i ens reunim en el seu nom. Si no tenim una mirada transcendida i transcendent sobre les persones que ens volten, serem cristians mediocres, amb mirada de pardal (bisbe Joan) i vol gallinaci (Josep Pla).

Normalment per exemple en parlar dels jutges, sentim parlar de conservadors i de progressistes. De vegades en la política sentim parlar fins i tot d’ultraconservadors. Molts opinen que avui hi ha una involució en la societat i en l’església que en forma part. Que les joves generacions opten per partits d’aquest caire (són dades objectives i ens hauríem de preguntar el per què).  Crec que els cristians hem de fugir de les etiquetes i hem d’anar a la persona que tenim al davant. Cada persona mirada amb tendresa, amb afecte, amb fe, esdevé un signe de la presència de Déu en la nostra vida, més enllà de la seva manera de pensar, més enllà de les seves opcions polítiques d’etiquetes i de qualificatius.

Dit això, la dinàmica de la vida ens porta a crear i a conservar, a conservar i a crear. I la correcció fraterna està per sobre dels comportaments políticament correctes.  

Tornem  al text del principi:

“Cap fundador no pot esperar veure que la seva obra es perpetua si els seus deixebles no acullen el seu missatge”. El fundador, el qui posa els fonaments, espera que els seus seguidors segueixen les seves línies de força,  però ho facin en un esperit d’amor comprensiu de fidelitat a la tradició que ell ha creat i d’obediència a les seves primeres intuïcions. Lluny de reprimir les forces de creativitat i de matar les iniciatives, una tal fidelitat suscita la necessària adaptació a la vida. Viure de l’esperit i de l’exemple del fundador, permet de superar les dificultats i les proves d’anar endavant. Dijous passat celebràvem els trenta anys de la mort de l’Alfred Rubio de Castarlenas (1996-2026). Ell de molt jove, quan la guerra civil espanyola, va ser mobilitzat. Va tenir la mort molt a prop i per això dijous aquí, sota la sàvia direcció de l'Albert López Vivancos, vam posar en escena l’obra de teatre “Luego...!” que ell va escriure l’any 1938. Volia ser arquitecte, però finalment es va decantar per la medicina. La crisi que li va comportar no poder salvar més vides, unida a una profunda vivència mística el va portar a demanar d’ordenar-se sacerdot. Aquí el tenim, arran de la seva ordenació, pintat per Josep Barrenechea Tubilla.  El seu ministeri va ser fecund perquè el van formar o va ajudar a formar més de cent sacerdots i diaques i centenars de laics i laiques avui esparsos per països com Alemanya, França, Itàlia, Xina, Cameroun, Méxic o República Dominicana, Xile... Com deia mossèn Andreu Pascual que fou rector de Santa Maria de Badalona, l’Alfred va ser capaç de fer una obra mundial. Demanem avui a l’eucaristia que els seus deixebles acollim el seu missatge, amb esperit d’amor comprensiu, fidels a la tradició, però col·laboradors joiosos de les seves intuïcions profètiques.

Sonet alexandrí amb triple estrambot agraït en els trenta anys de la Pasqua de l’Alfred Rubio de Castarlenas

Sant Jeroni de la Murtra, 7 de maig de 2026

 

Trenta anys és tota una generació

te’n vas anar a viure amb la germana mort la festa,

l’havies tingut sovint a prop, però era aquesta

la que Déu Pare et guardava amb previsió.

 

Del goig d’existir ens vas llegar l’emoció,

prudent sabies pacificar amb seny la tempesta,

de Jesús viu fores transparència manifesta,

escrivies sonets que esdevenien oració.

 

Ens vas ensenyar la parla silent de l’Esperit Sant

les tres cartoixes, la prudent llibertat responsable,

la confiança en la providència que ho fa tot més amable.

 

L’ amor als enemics, la paciència constant,

la tendresa responsable envers tota criatura

i a entrar junts en plena comunió amb la natura.

 

El tresor agresolat de l’amistat vertadera

i a llegir fins a l’hivern, signes de la primavera.

 

De l’antiga democràcia el gran salt qualitatiu,

la pau, l’alegria i un nou estil creatiu.

 

Pilot de la nostra nau, ensenya’ns, no ens fa por,

cap a quina banda hem de dar el cop de timó.