La Creu de Maig

 

Homilia diumenge cinquè de Pasqua A

Germans i germanes.

Jesús diu “jo soc el Camí”. Ser camí, ser via...vol dir tenir un terme. Caminem amb una destinació, amb un final. I Jesús és el Camí que ens condueix vers al Pare. “Un camí, quina cosa tan curta de dir/quina cosa tan llarga de seguir” escrivia Josep Maria de Sagarra. I és que el camí de vegades és costerut, és pedregós, hi ha revolts...i caminem a la intempèrie exposats al sol i la pluja. Aquesta és una de les sorpreses que ens trobem quan fem el Camí de Santiago, que totes aquestes vicissituds ens visiten.

Jesús és també la Veritat. Aquest lloc de repòs està destinat a tots aquells que busquen la Veritat. Dijous vinent farà 30 anys de la mort de mossèn Alfred Rubio de Castarlenas, sacerdot, metge, formador, pensador, poeta... Ho celebrarem. Ell, en sintonia amb Francesca Güell va dissenyar aquesta invocació: “Ment Sagrada de Crist, il·lumina’ns i uneix-nos en la Veritat.” I ambdós van concebre aquest Monestir com un lloc per cercar i trobar la Veritat. Francesca Güell deia, jo soc catòlica i per a mi Jesús és la Veritat, però entenc que hi hagi persones que la trobin per altres opcions. Per això des del principi va voler que aquest àmbit de repòs fos ecumènic i de fet, en el decurs d’aquests anys hem tingut persones de totes les creences i opcions.

Jesús diu jo soc la Vida. En un altre lloc diu “jo soc la resurrecció i la Vida”, vol dir que no és ben bé el mateix. Ressuscitem per viure una vida perdurable, una vida que no tindrà fi i per a la qual ens alimenta l’eucaristia.  

I aquestes tres dimensions, camí, veritat i vida, s’expressen en la creu, que és el símbol gloriós del seu triomf sobre el pecat i la mort. L’Església catòlica, segons el ritu romà, ha situat la troballa de la santa Creu en aquest dia i -segons la tradició- fou trobada per una dona, Helena, la mare de Constantí. La imatge de Santa Elena, corona el cimbori de la Catedral de Barcelona. Dèiem que també avui és del dia de la mare. Una festa molt popular i comercial en països com Xile, però també amb un fons molt respectable i bell, el d’honorar les nostres mares. Solem dir que l’amor que més s’assembla a l’amor de Déu és l’amor d’una bona mare.

La primera lectura ens ha parlat del que coneixem com la institució del diaconat permanent. L’Església havia estat fundada sobre els dotze Apòstols que eren tots o la majoria, jueus de Palestina. Una comunitat jueva era governada per un grup d’ancians. Però hi havia també cristians vinguts de l’hel·lenisme que no tenien una estructura així. Per això els Apòstols van trobar una solució concreta, la d’instituir set col·laboradors que els ajudessin en l’exercici de la caritat. Avui aquesta solució perviu en el diaconat. Preguem perquè sorgeixin vocacions noves a aquest ministeri específic, que donin respostes noves als nous reptes que van sorgint i que demanen l’enginy de la caritat. A Europa i a l’Amèrica Llatina hi ha bona presència dels diaques. En d’altres continents, encara no.  

En la festivitat de la Creu gloriosa de Maig, mirem la Creu de Montigalà. En la seva base hi ha aquella frase que fou reveladora per l’Emperador Constantí: “IN HOC SIGNO VINCES”. Al costat de llevant: “EN RAMON MARIA DE SAGARRA I DE CISCAR I MARIA DOLORS DE BOFARULL DE SAGARRA, AL BON JESÚS”.  I també al llevant aquells versos compostos pel mateix Ramon Maria de Sagarra: “JESÚS MEU ESTIMAT/QUE EN UNA CREU AFRONTOSA/ VESSANT VOSTRA SANG PRECIOSA/MORIREU PER MI CLAVAT/ SIGUEU PER SEMPRE ALABAT”.