Mai no és tard per l'amistat

Diumenge XXV de durant l'Any/A

Estimats,

Divendres, poc després de les 3 de la tarda, a l'Hospital de Badalona, Déu em va fer la gràcia de tancar els ulls al P. Josep Maria Canals, monjo de la cartoixa de Santa Maria de Montalegre. L’acompanyava el P. José Maria Clodovil, germà seu cartoixà i Robert Àlvarez, gran amic d’ell, historiador de la Cartoixa. Es cloïa una vida molt llarga, 97 anys, 73 de sacerdot i 39 de professió.  El van ordenar de prevere a Montserrat, entre els seus companys d’ordenació hi havia Joan Carrera, després bisbe.

En Josep Maria Canals, nascut a Corbera de Llobregat, molt actiu era conegut per mossèn dinamita, parlava fort, tenia un tarannà explosiu . Va exercir el sacerdoci a Sabadell i a Badalona, al barri de Pomar. Quan va sentir dir que es tancava la Cartoixa de Tiana, en un moment de pregària intens a la Mare de Déu, va prometre lliurar la seva vida a Déu i fer-se monjo per evitar-ho. En el moment que va anar a comunicar-li al seu bisbe, el doctor Jubany, aquest que coneixia el seu tarannà, li va dir: “t’ho prohibeixo!”. “És voluntat de Déu, doctor Jubany”. “Ah, si és voluntat de Déu no m’hi puc oposar”. I quan, anys després, el bisbe el va veure vestit amb l’hàbit cartoixà, es va posar a plorar. “No plori, home, no plori” li deia el P. Canals amb el seu parlar simpàtic.

Divendres a la mateixa hora, l’hora nona, l’hora de la mort de Jesús, a Barcelona, moria també mossèn Alfred Valladares Retamero, rector de la parròquia de la Mare de Déu de Fàtima. Tenia 65 any, en feia 33 que l’havien ordenat sacerdot i 15 que servia aquesta parròquia del Turó de la Peira. Una parròquia que ahir era plena de goma a gom, de molta gent que el plorava, perquè l’Alfredo era un capellà estimat. De jove havia treballat en un bar de Badalona i allí mossèn Ramon Boldú, rector de Santa Maria el va invitar al sacerdoci. El bisbe David, ahir en l’homilia exequial va subratllar el seu bon humor, la capacitat de gestionar el dia a dia, la seva determinació, la seva entrega. Ell l’Alfred també havia estat rector de Sant Sebastià de Pomar on va fer posar les campanes. I el dia de la meva ordenació diaconal aquí mateix, a Sant Jeroni, el 1985 l’Alfred, aleshores seminarista, va exercir d’acòlit.

Les seves morts, a la mateixa hora de divendres, el dia i l’hora de la mort de Jesús, m’han fet pensar en l’evangeli d’avui. Des del punt de vista laboral, aquesta paràbola del Senyor, semblaria injusta, com pagar el mateix a persones que no han treballat les mateixes hores... Però crec que el Senyor ens està parlant de l’amistat. Fixeu-vos en la paraula clau: “Amic, no et faig cap injustícia”. L’amistat és la relació més gran que les persones podem tenir. Jesús quan es va acomiadar dels seus, el darrer sopar, els va dir: “A vosaltres us he dit amics”. Podem tenir amics a la infantesa, a la joventut, a la maduresa, amics quan comença el sol ponent de la vida. Però siguin vells amics o siguin nous amics, l’amistat és sempre el denominador comú. En Josep Maria i l’Alfred, eren tots dos amics de Jesús. Dos sacerdots de diferent edat, dos estils, dues maneres de fer, però tots dos entusiasmats per Jesús. Que ja frueixin d’aquesta amistat per sempre.