Tots Sants 2026

Estimats germans i germanes,

hem viscut aquesta setmana la dolorosa tragèdia del xoc de trens d’Urda, a Toledo. amb tants morts i ferits, que ha tots ens ha commogut i ens ha fet sentir la nostra vulnerabilitat. I avui diumenge dia de Tots Sants, m’ha vingut a la ment un episodi que va viure la Mare Teresa de Calcuta, el 10 de setembre de 1946, precisament en un tren camí de Darjeeling, al nord de l’Índia, per fer uns exercicis espirituals ple de gent va viure una profunda experiència mística que va canviar radicalment la seva vida. Ella ja era monja de l'orde de Loreto i exercia com a professora a Calcuta. Durant el trajecte en tren, Teresa explica que va sentir la veu de Déu demanant-li que ho deixés tot  — fins i tot el seu convent on era molt feliç— per anar a viure i servir directament als barris més miserables. Quan va baixar del tren, ja no era la mateixa. Aquest episodi em fa adonar que a la vida no hi ha una sola vocació, que si estem atents Déu ens pot cridar en un lloc tan poc idíl·lic i silenciós com en un tren en marxa. Déu crida en molts moments de la vida. Cal estar atents a la seva crida.

Viatjar en tren té una dimensió simbòlica. Una vegada vaig tenir l’ocasió de viatjar en el l’anomenat Tren Bala del Japó, que uneix Tokio amb Kyoto. És un tren que va molt de pressa, encara més que l’AVE. Em va passar un fenomen tot curiós. Des de la finestreta veia que s’acostava un cirerer florit, vaig pensar, que bé, me’l miraré! Però aquell ametller ja havia passat. Més endavant semblava que veuria un temple budista, però, tot d’una, el temple ja havia passat. Encara més endavant em va semblar que veuria una vaca, però la vaca ja era passat. I vaig pensar: en el fons aquesta és la nostra vida, el futur esdevé passat sense que gairebé l’hàgim pogut gaudir.

Em pregunto: hi ha alguna manera de gaudir de la contemplació del cirerer, del temple o de la vaca? Sí que hi és: baixar del tren. És a dir, no deixar que els esdeveniments se’ns emportin, saber aturar-nos en solitud i silenci. Una solitud poblada, un silenci ple de ressonàncies. El 1990 l’escriptora J.K. Rowling viatjava en un tren de Manchester a Londres que va patir un retard de quatre hores. Va ser durant aquella llarga espera asseguda al vagó quan li va venir al cap, de forma sobtada, la idea d'un nen esquifit i amb ulleres que no sabia que era mag. En arribar a la seva destinació, ja havia començat a estructurar la novel·la que canviaria la seva vida i la literatura juvenil: Harry Potter.

Potser Déu ens està dient que s’ha d’acabar de viure en una continua alta velocitat. El tema de conversa de dijous passat en el 261è Sopar col·loqui Hora Europea era “En un món accelerat, la capacitat d’aturar-se” “És necessari aturar-se, saber badar, prendre consciència del moment, de l’ara i aquí i fer silenci”, escoltàvem. Per escoltar la veu de Déu cal fer silenci.  

La santedat és l’amor portat a plenitud. Tota la nostra vida pot ser un procés d’anar passant del que en diem amor però pot ser un enamorament passatger o encara superficial, a un amor d’entrega i d’abnegació.

Celebrem els sants, el de cada un, els sants protectors. Experimentem la seva protecció amorosa. Ells vetllen per nosaltres i il·luminen el camí de les benaurances que estem cridats a recórrer.