Meditació sobre el pessebre del món

 Nadal. Missa de la vigília.

Aquesta nit ens unim als milions d’homes i dones d’arreu del món que canten la Nit més Santa, encara que molts ja no sàpiguen gairebé què celebrem. Nosaltres que sí que ho sabem celebrem el Nadal enmig de restriccions però el celebrem perquè només la festa, la celebració del goig de viure i de creure pot salvar-nos.

[Avui encomanem especialment la Pepi Boada, les germanes Rosa i Maria Soldevila, mossèn Ignasi Borrull, vicari de Sant Josep, els germans Joan i Josep Soler Amigó, l'Antonio López...]

És molt probable que Nadal ens trobi cansats i afeixugats: la situació sanitària pesa sobre nosaltres com una llosa. Com ens la podem treure de sobra? La bona notícia de Nadal l’augura Isaïes, profeta i poeta, quan afirma que Déu trosseja el jou que ens pesa, la barra que portem a l’espatlla, l’agulló que ens arria... Només Déu i la fe en Déu pot destruir aquesta llosa: Quin alliberament! Quin descans! Quan ens fem humils de debò, quan ens experimentem la nostra petitesa, quan ens tornem infants , ens ho mirem tot d’una altra manera, amb més profunditat, amb més tendresa, amb més serenor, amb més pau. Aleshores deixem actuar a Déu. El jou de Jesús és molt més suau perquè som dos a portar-lo: ell i jo. “Res no ens espanta ni ens fa por/que som el Poble del Senyor”. 

Mirar aquest món nostre amb ulls de tendresa, amb ulls estimadors, ens ajuda a  mirar-ho tot d’una altra manera, més nadalenca, més encarnada.

La Maria Alavedra, una nena de cinc anys li va demanar al seu pare que fes un poema on les figures del pessebre parlessin. I ell va escriure el Pessebre i Pau Casals el va musicar i va néixer en l’exili, un dels nostres Oratoris més celebrats...

Imaginem que avui el món és un gran pessebre i que nosaltres som les seves figuretes... Aquesta nit, tots nosaltres ens ajudem a entendre millor el pessebre.

Quan us veig pares, homes joves, que porteu el vostre fill en una motxilla, penjada aquí al davant - imitant una mica les vostres esposes que van portar l’infant en la motxilla del seu si nou mesos-  els pares que potser heu de fer equilibris per arribar a final de mes, que heu de teletreballar o de comparèixer cada dia a la feina, prenent totes les mesures, penso en Sant Josep.

Quan us veig a vosaltres mares, que tan sovint heu de conciliar la vida familiar amb la laboral, que aquests dies us desviviu per fer festa a casa i alegrar la convivència, que ens coneixeu als fills més que nosaltres mateixos ens coneixem,  que ens llegiu els ulls i gairebé el pensament,  penso en Maria, la mare de Jesús.

Quan veig els avis i àvies que teixiu la convivència, anant amunt i avall, amb el fil de la discreció, penso en la filosa del pessebre.

Quan veig els qui esteu atents als símptomes, que no deixeu d’advertir-nos que hem de prendre mesures, que no ens hem de relaxar, penso en el pescador del riu de plata, atent als esdeveniments i als signes del temps.

Quan veig els animals que, a causa de la pandèmia, tornen a córrer per les nostres muntanyes, que són tan fidels, que ens fan tanta companyia, penso en el bou i la mula i en tots els animals dels nostres pessebres.  “Quan s’acabarà tan llarg caminar per terres estranyes!” Diuen els camells del Pessebre condensant tota l’experiència de l’exili. Quan s'acabarà aquesta experiència tan estranya que estem vivint.

Quan veig els pastors, els guies de la comunitat, sigueu preveres, religiosos o laics, voluntaris o professionals, en els metges i els cuidadors que us heu hagut de multiplicar aquests dos anys per atendre persones soles, desvalgudes, malaltes, els pastors de les comunitats que emmalaltiu com el bisbe Toni, o mossèn Ignasi Borrull de Sant Josep -fotografiat per cert amb una ovella a les espatlles com el bon pastor- penso en els pastorets del pessebre...

Quan veig els científics i els intel·lectuals i els artistes que continueu investigant les causes de la Covid-19 i de les malalties estranyes, i dient amb art paraules sàvies de consol i d’esperança als pacients, enmig de tant cansament, penso en els mags que van seguir l’estrella perquè sabien llegir el seu missatge amagat i que portaven entre d’altres el bàlsam de la mirra. 

Quan veig les tovalles blanques de l’altar, de tots els altars de les nostres esglésies guarnides, penso en els bolquers del pessebre, aquells que són alhora signe sagrat i corporal.

Quan veig els infants que obriu els ulls a l’existència, que moltes coses us semblen avorrides i moltes d’altres divertides, que ja sou més destres que nosaltres, ens feu tantes preguntes sinceres, que feu dibuixos que són obres d’art i que us enamoreu de les coses petites, penso en Jesús i com aquella Nit es deixava cuidar.

Quan veig el pa i el vi de l’eucaristia, penso en la Paraula feta carn.

Nadal ens porta un missatge d’humilitat. Ens ho recorda Francesc. “La humilitat és la felicitat”. Sense humilitat veritable, l’amor propi ferit pot portar a la tristesa, l’angoixa, i fins i tot a la revenja... Si ens  ho mirem tot amb ulls d’humilitat, tot ens parla de tendresa, de fortalesa, de comunió, de treball en equip. Sant Nadal!