De goig i de dolor

Diumenge 3r d'Advent

Estimats germans i germanes,

A  l’evangeli que llegíem ahir dissabte hi ha una revelació enigmàtica. Se situa en el moment que Jesús, acompanyat de Pere, Jaume i Joan, baixa de la muntanya de la Transfiguració. Els apòstols escollits li pregunten a Jesús, després d’haver tingut aquella visió -Jesús enmig de Moisès i Elies: com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies? I Jesús els respon: És cert que Elies havia de venir a renovar-ho tot; i jo us asseguro que ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler. Igualment el Fill de l'home ha de patir a les seves mans. Llavors els deixebles comprengueren que els havia parlat de Joan Baptista.” Així doncs, Jesús identificava Joan Baptista amb Elies? El sentit que habitualment  es dona a aquesta expressió del Senyor és que Joan va fer per Jesús allò que Elies havia d'haver fet per a la vinguda del Senyor, però Joan no era Elies reencarnat.

I mentre Jesús va identificar Joan Baptista en el seu paper com Elies el mateix Joan Baptista va rebutjar la identificació: “jo no soc Elies.” Com conciliar aquests dos ensenyaments? La identificació de Joan el Baptista amb Elies no es basava en ell, sinó en les respostes de les persones al seu paper. Per aquells que estaven disposats a creure en Jesús, Joan el Baptista va funcionar com Elies perquè ells creien en Jesús com a Senyor. Als que van rebutjar Jesús, Joan el Baptista no va realitzar aquesta funció. És versemblant però...

Portant-ho al dia d’avui hi ha persones i hi ha el paper que exercim les persones. I ambdues realitats no es poden confondre. Hi ha persones que estan tan investides del seu ofici o del seu càrrec que la persona en ella mateixa s’arriba a diluir. Em deia una periodista que havia tingut l’ocasió d’entrevistar en diverses ocasions a un alt dignatari que en el moment en que aquest va deixar el càrrec, ella li va dir clarament: “M’hagués agradat que en algun moment hagués deixat de banda el càrrec, i així jo hagués pogut conèixer la persona”. Diuen que el Dr. Torras i Bages, quan se n’anava a dormir posava sobre el coixí pectoral i anell i deia amb humor, sàviament, “Bona nit, senyor bisbe”. I també ho deia el bisbe Manuel Irurita, “cuando me saco los capisayos y me voy a dormir, solo queda Manuel y Manuel es un pobre hombre”. Un humor transcendental, com aquell de què parlava al P. Miquel Batllori, gran historiador de la cultura.

Tornem a Joan Baptista.  A l’evangeli d’avui escoltem dels seus llavis unes respostes assenyades, per exemple, sobre la importància de compartir el vestit: “el que tingui dues túniques, que se les reparteixi amb el que no en té... Però Jesús anirà més lluny que Joan i les seves respostes semblen arrauxades: “I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles”. I encara: “i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit”. Però si ens fixem en la seva manera d’anar vestits, segons els evangelis, Joan portava un vestit de pèl de camell i Jesús portava una túnica sense costura... però al final dels seus dies abans de crucificar-lo van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d'una sola peça de dalt a baix, i se la van sortejar (Jn 19, 23-24). Podríem dir que Joan fa un paper i Jesús un altre, però al final el testimoni d’ambdós es torna creïble.

Joan era un home ple de Déu, inflamat per l’Esperit d’aquí el caràcter fogós del seu caràcter. Les persones plenes de Déu poden arribar a ser de difícil convivència perquè són foc. Jesús també dirà que ha vingut a portar foc a la terra... I Elies no va morir, sinó que va marxar en un carro de foc. I quantes persones avui trobem també que són foc!

Diumenge del goig. La nostra vida és un entreteixit de misteris de goig i de dolor, de glòria i de llum. Assaborim amb goig de les festes que s’acosten, però sentim el dol que augmenta  el risc de la pandèmia i la incertesa que no podem planejar com les celebrarem. Vivim moments de glòria com l’estrena de l’estrella de la Sagrada Família, dimecres passat i ens colpeix el dolor de tants que entre nosaltres viuen a les fosques buscant sostre i reconeixement. I cadascú ha de fer el seu paper, representem-lo de manera que, a la fi emergeixi la persona.

El poeta Narcís Dausà, amb motiu dels seus cinquanta anys de matrimoni escrivia: “Demés de dúctil entre els metalls durs,/el brill de l’or enjoiellant les noces/ serà enfilall també del llarg decurs/ de goig i de dolor, punxes i roses.” De goig i de dolor.