Clarobscurs.

Diumenge II d'Advent 

Benvolguts germans i germanes,

La tradició ha fet de Sant Lluc pintor, perquè escriu talment com si pintés. En aquest evangeli que hem proclamat pinta un clarobscur: d’una banda els poderosos de la terra, els qui exercien un càrrec, una zona obscura, perquè molts eren corruptes, foscos. De l’altra, Joan Baptista, pobre, a l’altra banda del Jordà, clar i itinerant i al marge del poder polític i religiós.

Per cert que en parlar dels poderosos hi ha una anomalia. El pontificat era únic i, en canvi, Lluc parla del pontificat d’Anàs i de Caifàs. I és que Anàs havia estat destituït pel governador romà, però tota la vida va continuar exercint una influència determinant, encara que el càrrec l’exercís el seu gendre Caifàs.  

Però tot aquell ordre corrupte, segons el profeta/poeta Isaïes, vindrà un dia que haurà de sofrir una gran transformació: s’alcen les fondalades i s’abaixen les muntanyes i els turons. És a dir, simbòlicament, els pobres són enaltits i els poderosos han d’abaixar el cap. És en aquest mateix passatge que s’inspirà el Dr. Torras i Bages, quan en la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat,  demana a Maria: “aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida.”

Dimecres passat, al Monestir de la Divina Providència, mossèn Salvador Pie ens va parlar d’aquest “caminar junts” que en diem sinodalitat. Va relacionar aquest camí amb el temps d’Advent que estem vivint i amb “El poema de Nadal” de Josep Maria de Sagarra (1930) quan diu: “Un camí, quina cosa tan curta de dir, quina cosa tan llarga de seguir.” I més endavant quan diu:

“Camí pelat i esqueixat,

ple de vent dalt de la coma,

camí de la soledat,

tots els camins van a Roma,

tots els camins, ja ho sabem!,

tots els camins van a Roma,

però no van a Betlem!

Perquè a Roma hi ha de tot:

hi ha misèria i punyalades,

i la púrpura i el llot

i les mitres consagrades!

Perquè a Roma hi ha de tot!

I va recordar diverses imatges pedagògiques  del papa Francesc, la de la piràmide invertida: a dalt hi ha el poble de Déu, sobretot el poble pobre. La jerarquia és a baix, i el Papa, sota tots. Perquè el poder de l´Església és servei i servei per baix. Altra és la imatge de l’esfera i el poliedre. Més que una esfera llisa, l’Església té múltiples cares com el poliedre.

A l’hora del col·loqui, hi hagué intervencions interessants sobre la necessària pastoral de la cultura i la comunicació, la formació de laics experts en portar parròquies i, també, sobre el paper creixent de la dona en l’Església.

Quan vivim situacions d’exili existencial, necessitem sàvies paraules que ens confortin. En el llibre de Baruc hi ressona l’eco de la pregària i l’auguri amb què s’animaven a les sinagogues de la diàspora jueva, amb l’esperança d’un proper dia de glòria per la seva llunyana Jerusalem...

Com a contrast de l’escenari de poder descrit en l’Evangeli, a la carta als cristians de Filips, la nota dominant és l’amistat entre l’Apòstol i els seus deixebles col·laboradors. I les línies de l’autèntica amistat, no es limiten a elles mateixes en el cercle del temps, sinó que convergeixen en l’eternitat en el dia de Crist. Quina gran intuïció! L’amistat és perdurable més enllà del temps i de l’espai, per això Sant Pau qualifica la seva oració de “plena de goig.” No és joiós pensar que caminem cap a una pàtria on tots els amics ens reunirem al voltant de la taula. Aquesta que ara anem a compartir n’és el millor estímul i exemple.

La nostra vida és plena de clarobscurs, però al final la claror vencerà la fosca. Aquesta és la nostra esperança i amb aquesta esperança caminem.