Decidir

Diumenge de la Sagrada Família (I festa popular de Sant Esteve)

Aquestes festes sempre ens han obligat a decidir. Amb qui les celebrarem? Què els regalarem? De què convé parlar? Què convé callar? I si marxem uns dies fora?  Recordo que fa uns anys, quan s’acostaven les festes una filla adulta li deia a la mare: “Mare, aquest Nadal ves a celebrar-lo amb qui vulguis: ves a casa de l’un o a casa de l’altra. I ella li responia: “No filla meva, no faré el que vulgui. Faré allò que més convingui fer”. Vet aquí el veritable sentit de la llibertat...

Aquest any la decisió gairebé ens ha vingut donada: “cada ovella al seu corral”, la majoria les hem hagut de tornar a passar a casa, amb poques persones,  a menys que hàgim decidit fer-nos el test d’antígens al mateix dia. Però en qualsevol cas, en la majoria de casos hem hagut de ser pocs. Ens hi juguem la salut dels altres i la pròpia. El virus també ens ajuda a la resiliència i a la creativitat. Però el tema és decidir, que en el fons no és altra cosa que governar.

Maria, Josep i Jesús, també es van veure obligats a decidir: On és el noi? Entre els qui anaven a la caravana? S’haurà quedat a Jerusalem?  O més anguniosament: potser l’han segrestat? El poeta mossèn Manuel Melendres deia expressivament: “Tres dies sense coixí ni son”. Quantes vegades els fills no us hauran tret la son! Per què ploraven de petits, per què tornaven massa tard d’adolescents, per què de grans havien pres decisions que no us agradaven...

I finalment el troben. Ells neguitosos i ell tan tranquil: fent col·loqui amb els mestres de la llei. I a sobre una resposta sorprenent i per a ells de moment incomprensible. Però la casa del seu pare no era la casa de Josep? Qui era aquest Pare que escrivim amb majúscules?

Més enllà de l’anècdota (una entremaliadura d’adolescent que amb el temps devia ser superada perquè el noi “creixia en enteniment”), aquest passatge ens porta a pensar en la importància de la relació de cada u amb Déu. És evident que Maria tenia una relació amb el Senyor, ho revela l’anunci de l’àngel. També Josep havia rebut missatges del Cel. La sorpresa per a ells dos, jueus observants, pertanyents la resta d’Israel, és que Jesús també tenia la seva vida “religiosa” personal i diferent. Els descobria la importància del col·loqui que, per cert, Jesús va practicar després tota la vida pública i de manera no tan pacífica.    

I aquí vindria l’ensenyament pregon. Cadascú té la seva vida interior. La seva relació personal amb Déu. De la qual no solem parlar i menys amb els de casa.  Un capellà conversava amb uns nuvis, preparant el seu matrimoni. Tot d’una li pregunta a ell: “I tu, quina és la darrera vegada que has pregat?” Resposta immediata: “Oh! Jo prego cada dia”. I sorpresa de la núvia: “mai li havia dit”. I aleshores li pregunta a ella: “I tu...?” I ella li respon: “Oh, jo també prego cada dia!”. La sorpresa aleshores se la va emportar el nuvi. Feia anys que sortien, estaven a les portes del matrimoni i no sabien gairebé res de la seva vida interior... L’anècdota no diu si a partir d’aleshores van trobar també estones per pregar plegats, però cal intuir-ho.

Com és que a casa no parlem més de Déu? Truco a una vella amiga de molta edat per felicitar-li el Nadal i em respon: “Hauríem de trobar-nos per parlar de Déu”. Deia Santa Teresa de Jesús: “Amigos una de dos, o no hablar o hablar de Dios”. Parlar de Déu no vol dir fer alta teologia, ni dir moltes paraules. Segurament només les justes. Parlar de Déu vol dir sovint fer silenci compartit. Els dels esposos ancians, capaços d’estar l’un al costat de l’altre, molta estona sense dir-se res. Aquell silenci de Natzaret del qual parlava Sant Pau VIè quan l’any 1964 deia a la Basílica de l’Anunciació: “Silenci de Natzaret, ensenya’ns el recolliment i la interioritat, ensenya’ns a estar sempre disposats a escoltar les bones inspiracions i la doctrina dels veritables mestres. Ensenya’ns la necessitat i el valor d’una convenient formació, del estudi, de la meditació, d’una vida interior intensa, de la relació personal que només Déu veu.”

Aquesta va ser la lliçó del Jesús adolescent als seus pares amoïnats. Però de seguida, diu l’evangelista, vivia sotmès a ells... Avui la paraula submissió ens molesta, ens fixem més en el “sub” que en la “missió”. Però potser hem de descobrir el sentit pregon del mot: potenciar l’altra, discretament, sense gaires proclames. És allò que signen els nuvis a l’expedient quan cadascú es compromet a ajudar l’altre cònjuge en la seva promoció humana i cristiana.

Que la Sagrada Família ens ajudi a decidir bé, allò que més convé.