El recés dels apòstols

 Diumenge II de Quaresma 2022

Estimats,

Jesús era un gran pedagog. I els escenaris que tria per ensenyar els seus deixebles tenen intenció: són passejades contemplatives, molt pensades,  com ara es tornen a fer.

Tots recordeu aquella pàgina: un dia se’ls va emportar lluny, a Cesarea de Felip, per mostrar-los una gran roca i explicar-los, a partir d’ella, que l’església –la comunitat creient- es fonamenta en una pedra alhora tan sòlida i porosa com Ell mateix. I que Pere serà només realment la primera pedra d’aquesta nova edificació si està unit, en comunió, a Ell mateix, a Jesús. Una lliçó que el primer de la colla no entén gens, perquè de seguida vol dissuadir el Senyor de la seva missió i es posa a contradir-lo fins al punt que Jesús, cridant, el fa adonar que darrera seu hi ha el diable de la divisió i arriba a anomenar Pere, Satanàs. Com és que avui al món hi ha governants que es confessen cristians o jueus -fills d’Abraham- i que ens estan portant al límit per una visió deformada del poder? Perquè en el fons es creuen investits d’un poder diví. Com combatre aquest error interessat i mil·lenari?

A l’evangeli d’avui, Jesús s’emporta els deixebles a un recés, perquè els fa pujar a una muntanya a pregar. S’emporta només tres deixebles, Pere, Jaume i Joan. Els tres que es creien els preferits, els mateixos tres als qui ha d’alliçonar més a fons sobre el poder perquè són els que estan més temptats de caure-hi. Recordeu quan Pere es va treure l’espasa a l’hort de Getsemaní per anar en contra del criat del Summe Sacerdot i tallar-li l’orella? Es feia hereu de segles de violència armada. L’Antic Testament n’és ple. Recordeu el passatge en què Moisès pregava sense defallir, sostingut per Aaron i Hur, perquè Josué desfés les tropes amalequites a cops d’espasa (Ex 17, 8-16)? Recordeu quan Jaume i Joan li havien proposat a Jesús de pregar perquè caigués foc del cel i consumís els aquells samaritans, (Lc 9, 54) com feu Elies amb els qui adoraven altres déus ? Avui, Pere Jaume i Joan, temptats tantes vegades d’exercir el poder a base de la violència destructiva, tenen una visió molt diferent de Moisès i Elies. Els veuen conversant a tots tres i el tema de conversa és la fi de Jesús a Jerusalem, que no serà la d’un messies poderós i triomfant, sinó que serà talment com els anyells occits que sacrificaven al Temple.  

Però Pere encara enyora la festa dels tabernacles dels jueus, la festa que recordava el llarg èxode del seu poble durant un llarg exili i, per això vol instal·lar-se en el judaisme i fer allí tres cabanes. I ha de ser la veu del cel la que el tregui novament del seu error. Pere, Jaume i Joan: heu de seguir només aquest Jesús que ha caminat, que ha menjat i ha begut amb vosaltres, que ha patit i ha gaudit amb vosaltres i que morirà per vosaltres i els qui vindran.

Germans. Estem molt preocupats. Tot som testimonis de com un abús de poder ha conduït el món a una guerra inversemblant, absurda, insensata, que està destruint vides i patrimoni. I constatem, tristament, que “avui el que mou el món no és la lluita de classes, sinó la llibertat de les nacions” (Muñoz Espinal). I avui diumenge heu pujat aquí a Santa Maria, cercant consol i esperança. No és una muntanya alta però sí que és un turó sobre la Mediterrània. Cada eucaristia és, o hauria de ser, un recés breu, però intens. Ens allunyem una mica del dia a dia per pregar units. I escoltem oportunament l’evangeli que ens alliçona sobre els abusos de poder. I sobre aquells que “en nom de Déu” (els principals dirigents de la guerra d’Ucraïna es confessen cristians o jueus) han convertit la vella Europa i el món en una batalla campal. No perdem ni un minut en criticar-los ni blasmar-los. Emprem les nostres energies en fer tot el bé que puguem fer, amb almoina de diner o de temps, per atendre no sols les víctimes, sinó aquells que entre nosaltres estan més psicològicament afectats. I professem la fe només en Ell i contemplem-lo transfigurat en l’hòstia blanquíssima i en la comunitat reunida i alimentem-nos d’Ell mateix que és l’únic que pot saciar la nostra fam de sentit i d’esperança. Que avui quan tornem a casa, no caiguem en la temptació, més o menys subtil, d’exercitar una vegada més el poder sobre el marit o la muller, sobre el fill o la neta, sobre els pares ancians, sobre l’amic o sobre les persones que ens ajuden, ni ens perdem en picabaralles familiars, socials o de partit que només comporten patiments absurds... Que la nostra única comesa sigui discernir per encertar cada dia en com servir més i millor en pau i amb alegria. Fins que tots arribem transfigurats als braços amorosos del Pare del cel que ens espera.