Jaume Aymar i Ragolta

Una vegada arribant a l’estació de Badalona, se’m va acostar un senyor ancià, amb un cabell blanquíssim, però encara autònom. Em comentava que feia pocs dies, una amiga meva havia anat a les aules d’extensió universitària a fer-los una conferència. La meva amiga és d’un tarannà una mica infantil i, encara que benintencionada, era de les que tendia a fer una cosa que no s’ha de fer mai, que és tractar els ancians com si fossin nens petits. «Com va anar la conferència? », li vaig preguntar. I ell em va respondre: «miri mossèn, quan ens parlin als ancians, recordin que ens han de dir coses dures i madures, m’entén? dures i madures.» Aquest consell -del vell el consell, solem dir-m’ha ajudat per sempre, encara que potser algunes vegades me n’hagi oblidat. La frase en català de la qual procedeix és prou coneguda, hem d’estar a les dures i a les madures, però l’aplicació que en feia aquest savi ancià, era memorable.  Dic això perquè hem escoltat que els deixebles de murmuraven i s’escandalit

Estimades germanes, estimats germans, que n’és d’important saber acollir bé! I també, que n’és d’important sentir-se ben acollit. L’hospitalitat és un tema transversal a les grans tradicions religioses. Aquests dies de camí, de Sant Jeroni de la Murtra, a Sant Jeroni de Montserrat n’hem fet l’experiència. Érem sis, de cinc països diferents: Mauritània, Gàmbia, Senegal, Itàlia i Espanya.. i el bon acolliment no ha estat solament en les hostatgeries, si no també en les persones que ens hem anat trobant pels camins. Ni un sol refús: tothom amable i complaent. Acollir i deixar-nos acollir, ens enriqueix, ens modifica, ens fa més dúctils, més autèntics, més oberts a l’universal... acollir i deixar-se acollir és savi. Ens permet d’entendre -com ens ha dit Sant Pau- què vol de nosaltres el Senyor. Dic que acollir ens modifica. De la mateixa manera que una dona quan està embarassada sent com el seu cos canvia, també acollir a nosaltres modifica el nostre estil de viure, ens fa més pobres i m

En memòria de Joan Bertran Reguera, fundador de l'Esclat i president d'honor. Home lliurat als altres, va ajudar a fer millor la vida per als que neixen amb paràlisi cerebral. Avui fa cinc anys de la seva mort. Estimats,  que bell que és el cant del magnificat que Maria va entonar a la presència d’Elisabet! De vegades hi ha persones que es venen a confessar i tenen una autoestima tan baixa, que només veuen el mal que han comès i allò de negatiu que pugui haver a la seva vida. I és clar que tots pequem per excés o per defecte, però som injustos si no reconeixem també les meravelles que Déu ha obrat i obra en la nostra vida. Una meravella és tot allò digne d’admiració. La filosofia comença amb l’admiració…La meravella d’existir podent no haver existit mai. La meravella de l’amistat. La meravella de ser mares i pares. La meravella de les providències que Déu obra en la nostra vida. Elisabet era anciana i també fou fecunda. Quines meravelles obra el Senyor també en les persones a

  Diumenge 19 de durant l’any Estimades germanes, estimats germans. Hi ha una relació estreta entre el discurs del pa de vida i un dels interrogants més punyents que a tots se’ns planteja, el més enllà de la mort. El que passa és que en el dia a dia, aquest interrogant ni ens el plantegem. Potser només ens el plantegem quan mor una persona estimada, o quan nosaltres mateixos hem passat una situació de perill. Per alguns la cosa està clara, no tot s’acaba aquí. Per alguns d’altres també està clara, tot s’acaba aquí. Molts d’altres, diuen, senzillament: no ho sé; ningú ha tornat per explicar-ho. I s’equivoquen. Perquè almenys un sí va tornar per explicar-ho: Jesús. I ens mou la curiositat quan hi ha testimonis de persones que afirmen haver retornat després d’haver vist llum, d’haver percebut un benestar, de sentir-se fora del seu cos. Com és que creiem en el testimoni d’aquestes persones que han difós científics com la Dra. Elisabeth Kübler Ross o el Dr. Manuel Sans i no acabem de cr

Estimades germanes, estimats germans:  estem fent un tram del Camí de Sant Jaume, des de Sant Jeroni de la Murtra a Sant Jeroni de Montserrat. Som cinc amics de cinc països diferents: Mauritània, Gàmbia, Senegal, Itàlia i Espanya. El pelegrinatge és talment un resum de la pròpia vida. Sota el sol xardorós, hi ha moments de queixa interior, com es queixaven els israelites perquè enyoraven les olles de carn d’Egipte oblidant-se que en el país del Nil estaven privats de llibertat. El record seductor del benestar material els havia fet oblidar el preuat tresor de la llibertat! Ho hem escoltat a la primera lectura. Ho escrivia Jorge Manrique: “como a nuestro parecer/ cualquier tiempo pasado fue mejor”o Alexandre Dumas quan deia amb humor: “aquells temps feliços en que fórem tant desgraciats”. La memòria és selectiva i sovint oblidem allò que ens va fer madurar. El pelegrinatge et fa més atents al present i més contemplatius de realitats, si estàs atent,captes molts signes de la Providència,