Acollir ens modifica

Estimades germanes, estimats germans,

que n’és d’important saber acollir bé! I també, que n’és d’important sentir-se ben acollit. L’hospitalitat és un tema transversal a les grans tradicions religioses. Aquests dies de camí, de Sant Jeroni de la Murtra, a Sant Jeroni de Montserrat n’hem fet l’experiència. Érem sis, de cinc països diferents: Mauritània, Gàmbia, Senegal, Itàlia i Espanya.. i el bon acolliment no ha estat solament en les hostatgeries, si no també en les persones que ens hem anat trobant pels camins. Ni un sol refús: tothom amable i complaent. Acollir i deixar-nos acollir, ens enriqueix, ens modifica, ens fa més dúctils, més autèntics, més oberts a l’universal... acollir i deixar-se acollir és savi. Ens permet d’entendre -com ens ha dit Sant Pau- què vol de nosaltres el Senyor. Dic que acollir ens modifica. De la mateixa manera que una dona quan està embarassada sent com el seu cos canvia, també acollir a nosaltres modifica el nostre estil de viure, ens fa més pobres i més aptes per compartir, de vegades amb els més pobres, amb aquells que han vingut en pastera, en condicions molt difícils, inhumanes, i, en canvi, no han perdut el somriure als llavis i viuen una generositat que ens commou. La societat ha canviat molt i encara canviarà més. Això no té aturador. Cada vegada més la pluralitat d’orígens és més gran. I aquesta irrupció, d’una banda, sacseja les nostres seguretats, però de l’altra, ajuda a trencar la closca del nostre encapsulament i ens fa més dúctils i més lliurats als altres. La tradició benedictina reconeix en l’hoste el mateix Crist.

Les germanes de Bene Mariya, sempre que ens reben al seu convent, a Roca i Pi, ho fan cantant i ballant i van repetint «benvingut!»   Em fan pensar en la tia Mercè, anciana: quan de petits els diumenges a la tarda arribàvem a casa seva, al Poblenou, sempre ens rebia cantant i ballant.

En molts, en tots, hi ha fam de sentit, de consol i d’esperança. I Jesús ens diu que l’únic que pot saciar aquesta fam és l’eucaristia, la trobada íntima i, alhora, comunitària amb Jesús Ressuscitat. Tots tenim fam de sentit i d’esperança i l’únic que pot sadollar-la és la participació fructuosa en l’eucaristia, pa de vida perdurable. L’eucaristia dominical que té la seva prolongació en la taula de la família i de l’amistat. I en la sobretaula. En d’altres latituds no la coneixen. De seguida que acaben de dinar es posen a rentar plats, però quan descobreixen com enriqueix una bona sobretaula, s’hi apunten.

Els jueus no entenien o no volien entendre. El tema de la sang, sobre tot, era un tema tabú per a ells i la presumpta invitació a beure la seva sang, era una monstruositat en la fe jueva...però és al centre de l’ensenyament de Jesús. Acollim la seva invitació a menjar el seu cos i a beure la seva sang, per esdevenir nosaltres mateixos més eucarístics, més alegres i agraïts, més capaços d’acollir i de deixar-nos acollir per entrar en una comunió indissoluble.

La tradició diu que Santa Helena va trobar la veritable creu de Jesús. És la patrona de l’arqueologia. La creu ens ve a trobar, encara que no la busquem. Fem nostres les paraules que hi ha esculpides al peu de la Creu de Montigalà, ben a prop d’aquí: «Jesús meu estimat/ que en una creu afrontosa/vessant vostra sang preciosa/morireu per mi clavat/sigueu per sempre alabat »