Excuses de mal pagador

Una vegada arribant a l’estació de Badalona, se’m va acostar un senyor ancià, amb un cabell blanquíssim, però encara autònom. Em comentava que feia pocs dies, una amiga meva havia anat a les aules d’extensió universitària a fer-los una conferència. La meva amiga és d’un tarannà una mica infantil i, encara que benintencionada, era de les que tendia a fer una cosa que no s’ha de fer mai, que és tractar els ancians com si fossin nens petits. «Com va anar la conferència? », li vaig preguntar. I ell em va respondre: «miri mossèn, quan ens parlin als ancians, recordin que ens han de dir coses dures i madures, m’entén? dures i madures.» Aquest consell -del vell el consell, solem dir-m’ha ajudat per sempre, encara que potser algunes vegades me n’hagi oblidat. La frase en català de la qual procedeix és prou coneguda, hem d’estar a les dures i a les madures, però l’aplicació que en feia aquest savi ancià, era memorable.  Dic això perquè hem escoltat que els deixebles de murmuraven i s’escandalitzaven de Jesús, per la duresa del seu llenguatge. Quina barra! Com si el llenguatge que empraven ells, els deixebles, no fos dur. Recordeu quan els mateixos apòstols demanen a Jesús que caigui foc del cel i destrueixi una població? I quan els deixebles diuen d’un que feia miracles, «aquest no és dels nostres? » i encara tenen el desvergonyiment de dir:  «És dur aquest llenguatge! Qui el pot escoltar?». I sobre un missatge tan important com és el discurs del pa de vida. Realment el Senyor devia patir molt amb aquests deixebles tan poc sensibles davant d’un llenguatge tan simbòlic com profund per transmetre un missatge central de la fe cristiana. Però no culpem els deixebles, nosaltres som els primers que volem rebaixar les exigències de l’evangeli.

I «¿si veiéssiu el Fill de l’home pujar on era abans? » Una expressió misteriosa del Senyor, relativa a l’Ascensió, o potser a la Transfiguració, o potser a la seva pujada quotidiana a la pregària quan es passava les nits deixant-se ungir per  l’Esperit que vivifica. Quan en una comunitat algú es retira a pregar en solitud i en silenci, i ho fa a la cambra alta o a la més recòndita de la casa, si els membres de la comunitat són religiosos, ho troben el més normal del món. Però si això passa en una família corrent... no us ho explico.

Com pot ser que el Senyor digui que la carn no serveix de res, quan fa poc a dit que la seva carn és un veritable menjar? Quina aparent contradicció! Però en l’evangeli no hi pot haver contradicció. Aquesta carn de la que parla avui és la carn que es corromp, però hi ha una altra carn, transfigurada que és el cos i la sang de Crist. I si nosaltres som realment eucarístics, som uns amb aquest cos i amb aquesta sang participem ja d’aquesta carn transfigurada.  I el Senyor ho aclareix una mica més endavant quan diu: “Les paraules que us he dit són Esperit i vida.” És l’esperit el que vivifica la carn, com són les paraules eucarístiques les que vivifiquen el pa i el vi, perquè esdevinguin el cos i la sang de Crist. No solament el cos, el cos i la sang de Crist.

Ja en temps de Jesús hi havia gent que deia que no creia. Com ara. Recordeu aquell llibre diàleg entre el Cardenal Martini i Umberto Eco, “En què creuen els que no creuen”? El va seguir un altre del teòleg xilè i català, Antoni Bentuè: “En què creuen els que creuen” (Claret, 2009). Se n’hauria d’escriure un que es titulés: “I creiem que no creien”. Jesús sabia des del començament qui eren els qui no creien, però aleshores el redactor fa un afegit intencionat “i qui l’havia de trair.” Semblen dues coses de nivell diferent: una és no creure i l’altra trair. Judes no creia? Potser no creia en el sentit de la paraula que abans dèiem els nens: “Creu als teus pares”, és a dir “obeeix als teus pares”. El pecat de Judes devia ser el de la desobediència, però no el de la no creença.

Quan convoquem una persona, quan l’invitem a la festa, hem de pensar que és Déu que la porta. Ho dic perquè potser algú de vosaltres hagi pensat: “He vingut a la casa de l’Encontre perquè ho he decidit. He fet un forat a la meva agenda i he vingut. T’equivoques de mig a mig. Si has vingut aquí és perquè Déu ho ha decidit i tu has estat dòcil a la teva voluntat.

I ara ve la traca final, molts dels seus deixebles tornaren enrere i ja no caminaven amb ell. És a dir, en el seguiment de Jesús hi hagué desercions. Ens podem imaginar el dol de Jesús quan diu als Dotze: «¿És que també vosaltres voleu anar-vos-en?». És el dol que experimenta el pastor, quan les ovelles se’n van a un altra ramat. I no em serveix de gaire la resposta política de Simó Pere: «Senyor, a qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna; i nosaltres hem cregut i hem sabut que tu ets el Sant de Déu». Paraules boniques però que no anaren acompanyades d’obres fins a la Pentecosta.

Estimades germanes i estimats germans. Maria fou la que va donar el cos a Jesús. Ella devia ser la que millor va entendre el discurs del Pa de Vida. No l’entenia des dels esquemes racionals si no des de l’experiència de la maternitat. Per això escrivia el poeta: “Tenir mare, i sentir-se dir: “Fill meu”, és la sort que ens envejava Déu”.