Clara de nom i de fets

 

Diumenge 19 de durant l’any

Estimades germanes, estimats germans.

Hi ha una relació estreta entre el discurs del pa de vida i un dels interrogants més punyents que a tots se’ns planteja, el més enllà de la mort. El que passa és que en el dia a dia, aquest interrogant ni ens el plantegem. Potser només ens el plantegem quan mor una persona estimada, o quan nosaltres mateixos hem passat una situació de perill. Per alguns la cosa està clara, no tot s’acaba aquí. Per alguns d’altres també està clara, tot s’acaba aquí. Molts d’altres, diuen, senzillament: no ho sé; ningú ha tornat per explicar-ho. I s’equivoquen. Perquè almenys un sí va tornar per explicar-ho: Jesús. I ens mou la curiositat quan hi ha testimonis de persones que afirmen haver retornat després d’haver vist llum, d’haver percebut un benestar, de sentir-se fora del seu cos. Com és que creiem en el testimoni d’aquestes persones que han difós científics com la Dra. Elisabeth Kübler Ross o el Dr. Manuel Sans i no acabem de creure en la Paraula de Jesús que ens diu, jo soc la resurrecció i la vida?

L’eucaristia és la resposta permanent a aquesta pregunta. Perquè cada eucaristia és una trobada amb Jesús Ressuscitat. Com és possible això? L’eucaristia és l’àpat de l’amor. Això ho entenem més quan en l’eucaristia, hi anem acompanyats d’una persona estimada. I si hi anem soles o sols. També tenim una persona al costat, al davant o al darrere. Deia l’Alfred Rubio, capellà, metge i poeta, que tota persona és digna de ser estimada pel sol fet d’existir. Pot ser que la persona que tenim més propera ens sigui desconeguda, però és digna de ser estimada. Aquí a Calonge hi havia un costum molt bonic: tothom se saludava pel carrer, ara ha variat una mica, però encara és força així. L’eucaristia deia el teòleg Josep Maria Rovira Belloso, és el més important del món. Sembla una exageració, però jo ho crec. Perquè l’eucaristia és un temps fora del temps, ens transporta a un espai fora de l’espai. A l’eucaristia tots hi son presents, vius i morts.

Avui és Santa Clara d’Assís, la deixebla de Sant Francesc que enarborant l’eucaristia, va salvar no sols el seu monestir, si no tota la ciutat d’Assís. Enarborant l’eucaristia. Si nosaltres som de debò eucarístics, aconseguirem la pau. I què vol dir ésser eucarístics? Vol dir viure el perdó, la comunió, foragitar l’enveja, la maledicència, l’odi, la rancúnia... afavorir la reconciliació i el ben parlar. Només serem capaços de fer-ho bé quan participem de l’eucaristia.

Diuen que l’amor que més s’assembla a l’amor de Déu és l’amor d’una mare. L’amor de les mares sol ser intuïtiu, abnegat i eucarístic.  Val la pena recordar aquella màxima de Pascal: el cor té raons que la raó ignora. Joaquim Ruyra, el poeta de Blanes, una ànima franciscana, deia:

Crec que Jesús és Déu. El cor m'ho diu

i,enamorat,segueixo sa doctrina.

No vull saber la causa ni el motiu

de res que hagi dictat sa veu divina;

vull creure refiat,cluca la nina,

el cor rendit,l'enteniment passiu.

Senyor,sóc un infant, aquí em teniu,

sols vostre mà de pare m'encamina.

Ja sé ón em portareu;més vull anar-hi,

vull seguir la remor del vostre peu

amunt,amunt fins al mateix Calvari.

Desig morî en el llit pairal, la creu,

i mentre l'agonia m'aclapari,

pensaré amb goig que em ressuscitareu.