Diumenge de Pasqua 2025

 

Dia de Pasqua 2025

Parròquia de Sant Martí de Calonge

Estimats,

Bona Pasca (com es deia antigament aquí)! És una alegria celebrar per primera vegada en la meva vida l’eucaristia amb vosaltres aquest diumenge de festa. Agraeixo a mossèn Emili Galan que m’ho hagi demanat i li desitjo un fecund ministeri al servei d’aquestes parròquies amb la col·laboració de tots vosaltres.

Ja sabem que Pasqua és la festa e les festes. Diumenge central en l’any litúrgic cristià. Aquí a Catalunya, donades les grans dimensions de l’imperi carolingi del qual formàvem part i que obligava a fer viatges llargs, una festa de les que es prolonguen un dia mes: demà serà dilluns de Pasqua dia tradicional de la mona.

Pasqua dona resposta al nostre interrogant més punyent, el de la mort. Tots nosaltres hem viscut alguna mort propera. La mort, encara que pugui ser esperada sempre, ens sacseja. Deia Proust, us diran que tot és igual quan mor una persona, només que aquesta persona ja no hi és. I jo us dic, no és veritat: “tot és diferent quan una persona mor”.

I cada vegada que mor una persona estimada és una reflexió sobre la nostra pròpia condició mortal.  Per això ens interessa quan escoltem persones com el doctor Manuel Sans que a partir de la seva experiència clínica afirma científicament que la mort és un pas, que hi ha vida més enllà, que hi ha una superconsciència i que, a més ho sap explicar molt i molt bé. Tot ajuda. Però no hem d’oblidar que la resurrecció és sobre tot objecte de fe. Que ens morim és una evidència, que ressuscitem és objecte de fe. Tots hem de demanar més fe. I aquesta fe, era i és, minoritària. Ja Sant Pere diu en la primer lectura que hem proclamat que Jesús  es va aparèixer  no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit. Aquells testimonis foren Maria Magdalena, les seves companyes, els apòstols... Si avui mirem al nostre voltant per a moltes persones, veïns, familiars, amics, aquest diumenge és un diumenge com un altre, un parèntesi en la feina, unes vacances.. per nosaltres també és legítim i necessari el descans, però a més, nosaltres tenim el tresor de creure, enmig de dubtes i incerteses, som aquella minoria creativa de la qual parlava el papa Benet XVI. I això és un goig i alhora és una exigència.

En la resurrecció hi ha també una experiència de perdo. Els apòstols s’havien dispersat, havien abandonat el Senyor.  I ara el retroben, avergonyits i penedits, però no reben d’ell cap retret ni cap refús: pau, alegria i missió.

Certament la notícia que Jesús ha ressuscitat és d’aquelles notícies cabdals que capgiren la història.

Nosaltres, fidels al baptisme que vam rebre i que avui renovem, hem de viure ja des d’ara com a ressuscitats. Hem de deixar enrere el llevat de la dolenteria, de la maledicència...Hem de ser persones de pau, d’alegria, de perdó. Hem de passar fent el bé. Però això no és un imperatiu moral. Això és un do, un do flueix de la nostra fe en la resurrecció de la carn, en a vida perdurable. Si creiem en la resurrecció viurem el do de l’alegria. Però això demana també conversió. Si hem tingut quaranta dies per convertir-nos, ara en tenim cinquanta, fins a Pentecosta, per convertir-nos a la veritable alegria.

El Papa Francesc afirma que avui en el món hi ha més màrtirs que en els tres primers segles del cristianisme. En la convocatòria al Jubileu de l’Esperança ens diu que el testimoniatge més convincent de l’esperança ens l'ofereixen els màrtirs, que, ferms en la fe en Crist ressuscitat, van saber renunciar a la vida terrenal per tal de no trair el seu Senyor. Ells són presents en totes les èpoques i són nombrosos, potser més que mai als nostres dies, com a confessors de la vida que no té fi. Necessitem conservar el seu testimoniatge per fer fecunda la nostra esperança.

Aquesta església parroquial és plena de sepulcres. Sota del paviment hi ha una gran ossera. Quan la guerra hi varen baixar en Pere Caner i en Pepe Panyero. I van quedar impressionats. Aquí al costat mateix hi havia el cementiri. Sota la capella del Roser, centenars de tombes dels confrares, amb els rosaris a les mans. És la fe dels nostres pares. Sabien, com diuen els testaments que no hi ha cosa més certa que el morir ni cosa més incerta que l’hora que hem de morir, però tots volien reposar en aquest lloc sagrat, perquè creien espontàniament en la vida perdurable. Per això quan feien testament encomanaven la seva ànima a Déu que del no res l’havia creat. Que la nostra pregària avui sigui: “Deu-me la fe, dels meus pares!”. Bona Pasca!