Ningú no es mor la vigília

 

Homilia diumenge segon de Pasqua 27 d’abril de 2025

Ningú no es mor la vigília

La Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya

En memòria agraïda de Jorge Mario Bergoglio Sivori, bisbe de Roma, el nostre papa Francesc. 

Estimades amigues i estimats amics,

El nostre calendari litúrgic diu que avui és diumenge de pasqüetes (després dit de la Divina Misericòrdia). El nostre calendari popular diu que avui és la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya des de la Renaixença i el calendari del nostre cor plora la mort del nostre papa Francesc. Tres esdeveniments que celebrem en una sola acció de gràcies.

Sant Joan en la seva primera carta (la que vàrem llegir el cicle de l’any passat) diu que “no hi ha ningú que estimi el pare, sense estimar els fills que han nascut d’ell”. Aquesta frase em fa pensar en primer lloc en les nostres famílies. Hi ha persones que estimen o diuen que estimen molt els seus pares però que no es fan amb els seus germans. Que han renyit. Com és possible? En un altre lloc el mateix Sant Joan diu que el qui diu que estima Déu a qui no veu i no estima el seu germà a qui sí que veu, és un mentider. Apliquem-ho al moment que estem vivint a l’església. Hi ha persones que diuen: “aquest papa sí que m’agradava”, “aquest papa em fa pensar en Joan XXIII”, “aquest papa parlava dels pobres amb sinceritat”, “un germà meu va sentir una frase d’aquest papa i es va sentir alliberat...” “és un papa que sap plorar en públic”. Diem totes aquestes coses i són veritat. Però en canvi no ens cansem de criticar aquell germà o aquella germana nostre que diem que vol tenir molt protagonisme en la comunitat, aquell bisbe o aquell capellà que ha fet això o allò altre, aquell cap d’estat que està tocat del bolet,... I segurament tenim part de raó... però no som congruents. Certament que el “papa” no és el nostre pare biològic, ni el nostre pare espiritual, però d’alguna manera és pare de tots. Fixeu-vos com en el decurs del seu pontificat, Francesc ha acollit a tots. “No hi ha ningú que estimi el pare, sense estimar els fills que han nascut d’ell”. Per tant, si diem que estimem o hem estimat molt el Sant Pare i no ens estimem els nostres germans de comunitat o de congregació som uns mentiders. Si diem que ens estimem molt el capellà o el rector i no estimem els qui seuen al costat nostre a missa, som uns mentiders.

Jesús va donar les claus a Pere.  Permeteu-me que posi en boca de Francesc una de les darreres frases que hem escoltat a l’enigmàtic llibre de l’Apocalipsi: “Jo que era mort ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i el seu reialme”. Recordo un polític català que fa uns anys es va presentar en una roda de premsa dient: “jo tinc la clau de la governabilitat”. I crec que fins i tot portava una clau a les mans. Tots sabem què vol dir tenir les claus d’una casa, d’un pis o d’una convivència...el papa ha tingut les claus a les mans i les ha fet servir per obrir moltes portes. Ha promogut una església en sortida, atenta als descartats, amb iniciatives ben concretes (posar dutxes al Vaticà), demanant-nos als pastors proximitat a aquells que tenim encomanats. El seu lema pontifici: "Se'l va mirar amb compassió i el va elegir", revela l'entranyable misericòrdia del seu esguard.

L’evangelista ens ha dit que Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobarem escrits en aquest llibre. I tant! Un miracle és una cosa admirable, digna d’admiració i tota la nostra vida, si la mirem amb ulls de fe, és un miracle rere un altre. Un miracle no exclou la fe. El Papa vivia instal·lat en el miracle. Diuen i ho crec que el Papa sabia que es moriria. I no sols per la seva salut, ni  per la  pressió que patia dins de la Cúria, com tots els papes han patit, si no perquè ell havia repetit una frase que em va impressionar des que li vam sentir dir: “soy consciente que cualquier día me pueden dar una trompada -es veu que a Argentina usen el mateix terme que a Catalunya- pero nadie se muere la víspera”. És ben cert ningú no es mora en la vigília, tothom es mor en el moment oportú... Però avui nosaltres amb llàgrimes als ulls, no estem celebrant la mort del Papa, si no el seu naixement a la vida perdurable. Ho hem escoltat i potser ens hi hem identificat: Tomàs (l’anomenat el Bessó) no podia creure en la vida perdurable, ni li encaixava que un ressuscitat tingués nafres als canells i entre les costelles... ni que li diguessin que menjava peix cuit, que cuinava a la platja i que es disfressava de pelegrí. Tomàs som la majoria de nosaltres que cada diumenge o molts diumenges ens trobem amb Crist Ressuscitat i no ens ho acabem de creure. Que tinguem una fe com la de Jorge Mario, aquell jove que arran d’una confessió va deixar que el Senyor donés un cop de timó a la seva existència.

Sonet amb estrambot montserratí al Papa Francesc en el seu esclat de vida perdurable.

Sant Jeroni de la Murtra 27 d’abril de 2025

 

Que ningú no es mor en la vigília,

Jordi-Francesc t’ho creies i ho vivies;

has estat aire fresc, sense manies,

que, intens, ens ha orejat la família.

 

Fou a Lampedusa, enllà de Sicília,

quan, valent, ens obrires noves vies,

i has arribat en pau al final dels teus dies

tant t’era si et tenien fòbia o fília .

 

Has lloat sàviament la natura

clamant per tant descartat innocent

i amb un plor transparent com el d'un nen.

 

Unint la fe, l’humor i la cultura

vas abraçar de cor la meva mare

i vas riure tan a gust com rius ara.

 

Sents el Virolai de l’Escolania?

et guia prest al Cel amb Maria.