En quina Vida creiem o esperem

Hi ha persones que afirmen creure en Déu, però diuen sense cap rubor que no creuen que hi hagi res més enllà de la mort. Per exemple el Josep Maria, un badaloní de més de vuitanta anys, metge, pare de família i compromès en el món social i catòlic cultural. I com afegeix el Javier, un mexicà de cinquanta anys, actiu en l’acolliment de persones vulnerables en un barri perifèric de la ciutat, d’altres no creuen en Déu, però sí que creuen en la reencarnació.

I els de missa? Si seguim la professió de fe en català, la llarga, “el credo de Nicena i Constantinoble” “professo que hi ha un sol baptisme per perdonar el pecat i espero la resurrecció dels morts i la vida de la glòria”. Si professem la curta, el símbol dels apòstols, afirmo que crec en “la comunió dels sants, la remissió dels pecats; la resurrecció de la carn; la vida perdurable.” Però com que vivim en un país bilingüe,  en castellà diem: “confieso que hay un solo bautismo para el perdón de los pecados. Espero la resurrección de los muertos y la vida del mundo futuro” i quan professo la curta:  “la comunión de los santos, el perdón de los pecados, la resurrección de la carne y la vida eterna.”  Se’m susciten algunes preguntes: professar i confessar, són sinònims? Com és que el credo llarg omet la comunió dels sants? Sobre aquesta qüestió, un bisbe, també historiador de l’església, em deia fa ben poc que encara que al credo llarg no es parli de la comunió dels sants, en aquells primers segles es creia tan fermament que no calia ni posar-ho... però em pregunto, senyor bisbe: “i ara?”. La Montserrat Padrós, la vídua del diaca Lluís Nadal (el primer diaca permanent d’Espanya),  em deia que ella fou feliç el dia que va descobrir el sentit de la comunió dels sants. I ho deia (ho diu perquè encara és vivent, de tot cor.

 Seguim: en el credo curt es parla senzillament de la remissió dels pecats i en el llarg diem que hi ha “un sol baptisme per perdonar el pecat”. Remissió i perdó, són sinònims? El baptisme va començar a perdonar abans de Nicea, o ja perdonava abans? Tots els pecats o només el pecat original?”

Però anem a l’article en qüestió, aquell que més ens ateny, el que respon a la pregunta de si ha o no un més enllà de la mort. En el llarg diem que “espero en la resurrecció dels morts”, en el curt “en la resurrecció de la carn”. És ben bé el mateix? Em sembla que no. Els jueus ja creien en una mena de vida més enllà de la mort, en el xeol, per tant en una certa resurrecció dels morts. Però ben segur que no creien en la resurrecció de la “carn”, si no ¿com s’explicaria el seu escàndol quan Jesús els deia que la seva carn (sarx en grec) era un veritable menjar i la seva sang una veritable beguda?. En castellà passa el mateix: “los muertos” i “la carne”. Recordo que la cantant Salomé, va declarar que ella va perdre la fe el dia que va veure la mòmia crec que del seu pare, al cementiri quan van fer lloc al nínxol per posar-hi l’àvia.

En el credo llarg, en català afirmem que creiem en la “vida de la glòria” i en el castellà en “la vida del mundo futuro” (venturi seculi en llatí), una expressió que, per cert, en llenguatge post il·lustrat costa d’entendre: quin és el món futur? El del segle vint-i-dos? I ara la joia de la corona: ¿és el mateix “vida perdurable” que “vida eterna?”. La meva resposta és rotunda: “no!” La vida perdurable va començar en el temps (evidència racional) i una cosa eterna, en canvi, no té ni principi ni fi (evidència de fe). La meva vida va començar quan els meus pares em van engendrar. Quan va començar la vida eterna? Ni m’ho puc imaginar ni m’ho he d’imaginar.  Josep Rius Camps, acreditat biblista, sempre ha dit que ell creu en una vida que no tindrà fi. La Beatriz Bertran, àvia xilena i mestra, davant del dilema, també s’apunta a la vida perdurable: està convençuda que vivim mentre algú ens recorda. El meu pare, un catòlic tradicional, en els seus darrers anys també s’hi sumava. Però que pervivim en el record no vol dir encara que ressuscitem carnalment. La Montserrat Rovira del barri de Bufalà, dona forta i aguda, parlant dels seus morts, més d’una vegada em va preguntar: “els tornaré a veure?” “hi podré parlar?” Unes preguntes que molts ens hem fet més d’una vegada. La meva resposta sempre va ser afirmativa, “ho crec” (encara que no ho sàpiga). Es veu que aquestes preguntes va arribar també als liturgistes i en algun ritual d’exèquies es va repetint a les pregàries: “ens tornarem a veure, ens tornarem a veure.” Consolador, oi? Sí, ens tornarem a veure, però no amb aquests ulls humans, si no amb aquells “ulls més grans” dels quals parlava Joan Maragall en el seu Càntic espiritual. És a dir, amb els ulls de la fe (oculata fidei).

La darrera qüestió oberta: “¿fora tan difícil professar un únic credo en les celebracions litúrgiques?. Si la màxima que corre entre els biblistes: “lectio brevior, lectio melior” (la lliçó breu és la millor), potser val la pena que ens quedem en el credo apostòlic. És una opinió, és a dir un punt de partida. Però potser ja toca.