Abraçada Trinitària

Diumenge de la Santíssima Trinitat 2026

Ahir celebrava un casament a Sant Iscle d’Empordà. Una església força gran, en part romànica, en part ampliada, que em diuen que pràcticament està tancada al culte. Els nuvis tenen una trajectòria provada d’operacions i disgustos personals que no venen al cas però que confirmen la repercussió psicosomàtica dels mals moments. Fins poc abans del casori, al nuvi li sagnava el nas.

He de dir que els meus amics són batejats i solters. Després del consentiment hi ha hagut un moment molt emotiu, la filla biològica de la núvia, que portava els anells, s’ha posat a plorar i ha abraçat els seus “pares.” A l’altar romànic eren tres abraçant-se. Oi que és una imatge bonica de la Santíssima Trinitat? Analògicament és la gran abraçada del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. La imatge de l’abraçada plau molt a la meva mare. Als seus 95 anys, li agrada poc fer petons, s’estima més les abraçades. Em consta que també li plau al filòsof Josep Maria Esquirol, sobre tot en parlar de la mort com l’abraçada de Déu Pare.

Hi ha cultures que mai no s’abracen, com la nipona. Els llatins potser abracem massa. Els catalans d’abans, potser no tant. Érem una mica victorians. L’humorista Joan Capri, en un dels seus discs antològics posa en boca del client d’un restaurant quan li passa la minuta: “Abraci’m!”. L’altra potser ho troba exagerat i el client insisteix: “Abraci’m!”. “Però per què?”, “perquè no ens veurem mai més vos i jo.” L’abraçada es reservava per moments importants. Com deia un bisbe de Barcelona: “com sou els catalans!”. Si som una mica eixuts, sobre tot els de certa generació, però vostè, com Sant Pau, s’ha de fer un més entre nosaltres.

La tradició trinitària de l’església catòlica és tan gran que arriba fins avui. Quant una comunitat religiosa, té menys de tres membres, no es considera comunitat.

Tres persones distintes i un sol Déu veritable. O tres persones que s’estimen tant que en fan una sola, com deia el meu amic Joan Miquel González Feria, teòleg i formador,  traspassat recentment.

El P. Josep Maria Coll d’Alemany, fill de Miquel Coll Alentorn, era el que es diu un “personalista”. A la Facultat de Filosofia va acollir l’Institut Emmanuel Mounier, que ara continua sota el paraigües de l’Ateneu Sant Pacià.  Abans de morir tenia el projecte de fer una facultat personalista, no tomista ni neotomista, personalista. No s’han trobat mai els seus papers.

Maria és un exemple perfecte de relació amb les tres persones de la Santíssima Trinitat. Ella és filla del Pare, mare del Fill i esposa de l’Esperit Sant. El professor porto-riqueny Sebastián Robiou, amic de la badalonina Teresa Biayna, té un estudi molt interessant sobre la volta gòtica de la Universitat de Santo Domingo, a República Dominicana. Es titula el pas de la Trinitat a la Quaternitat. Diego Velàzquez també s’hi acosta amb el seu famós quadre de la coronació de Maria.

Ah! M’he descuidat de dir que en lloc de tres eren quatre, perquè la núvia d’avui i el seu espòs esperen pel novembre.