La Barcelona que es trobarà Lleó

La família de la meva mare ve de l’Aragó. El nostre besavi matern (iaio), Bartolomé Mariano García Vallejo i avi matern de la meva mare, María Luz,  nasqué a l’Almunia de Doña Godina, avui a uns tres quarts d’hora de Saragossa, en cotxe. La nostra besàvia, Paca Moreno Bailo, va néixer a Grisen,  també a uns quaranta minuts de la Almunia. Per tant tots dos eren maños. I tots dos emigraren a Barcelona. I no sols ells, també vingueren tots els germans del iaio, i els seus pares Pascual y Antonia. I aquí freqüentaven el Centro Aragonés la Casa de Aragón a Ciutat Vella i el centre regional més important, amb diferència, de Barcelona.De petit, escoltava a casa aquest acudit: Dos mañicos fueron a bautizar a su hijo. ¿Cómo queréis ponerle? -preguntó el cura- Elefante. ¿Cómo? ¿Elefante? ¡Este nombre no es católico!. ¿Ridiez, y no se llama León el Papa? Aquest acudit que, aleshores, jo no entenia, deu tenir aproximadament cent cinquanta anys perquè Lleó XIII fou elegit el 1878, just el mateix any que Gaudí obtenia el seu títol d’arquitecte i seguia la seva singladura a la Ciutat Comtal.  

Un gran percentatge dels barcelonins d’avui ignoren que els papes es canvien el nom i que ometen els cognoms. I els que ho saben, desconeixen el veritable nom de l’actual pontífex. Per a una gran massa de catòlics del món el Papa és el Papa, el Sant Pare com li dèiem aquí, o el bisbe de Roma, com gràcies a Francesc, el coneix una minoria il·lustrada, i no saben si de petit li van posar Joseph, George Mario, o Robert (Bob). En realitat no els interessa gaire. Molts no saben que també és cap d’Estat, que ha de passar molt de temps reben credencials diplomàtiques, escoltant relats tristos i avorrits de persones que de bona fe, van a ell buscant prestigi o consol. Alguns, més formats, s’estranyen que, per comunicar l’elecció, es facin encara senyals de fum, com feien, no sols els pèl-roges o els antics xinesos, sinó també els ermitans del nostre país. Potser aquesta serà una bona alternativa el dia que es tornin “a fondre els ploms”, com ens va passar el 28 d’abril de l’any passat: fer-nos senyals de fum.

Per a d’altres, normalment els taxistes paquís o marroquis o sijs o llatins o catalans, la visita serà un greu inconvenient per al trànsit. També per a persones que tenen hora al metge. Un conegut meu, responsable d’un pàrquing al carrer Comte Borrell, està molt queixós perquè Lleó XIV, vingui en horari laborable. “És que jo treballo”, em diu, com si jo no treballés, com si les hores, encara que siguin vespertines, no es poguessin recuperar. El meu pare, Jaume Aymar Monton, gerent de Manufacturas Akront, de llantes, primer de bicicleta i després de moto i fins i tot de cotxe, a l’Hospitalet de Llobregat, ens ho repetia: “Totes les festes es poden recuperar”. I crec que la vinguda de Lleó XIV hauria de ser una festa i que hauríem de viure-la com a tal.

La Barcelona que va rebre Benet XVI el 2010, ha canviat molt en aquests gairebé setze anys. Aleshores, des de les altes esferes eclesiàstiques, no es podia dir fins a l’últim moment, hem de pensar que per raons de seguretat. Recordo que uns opinaven que les dates no eren les més convenients per motius polítics, altres temien un gran atemptat o un accident com el que hi hagué a València el 2006, cinc dies abans de la visita de Benet a la Ciutat del Túria. I Benet XVI va anar a València i a Barcelona no va passar res preocupant. Les imatges de parelles del mateix gènere besant-se davant de la Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia, i la de les germanes auxiliars parroquials de Crist sacerdot, netejant l’oli que minuts abans havia escampat Benet XVI sobre l’altar major de la Sagrada Família, van donar la volta al món. Però, afortunadament, també es van escampar arreu les imatges del tímid papa Ratzinguer, empenyent la porta de la futura façana de la Glòria, escoltant encisat l’Escolania de Montserrat, o les del lliurament de la clau per part de l’arquitecte Jordi Bonet Armengol, mentre li deia, en alemany: “Estic molt content.” I la resposta de Ratzinger, també en llengua germànica “jo també, jo també.” Aquestes paraules no es varen sentir, però ens les va explicar el mateix Bonet, emocionat, a Carme Munté i a l’equip de Catalunya Cristiana pocs dies després, al peu de la façana del naixement. O a la tarda amb els infants de l’Hospital del Nen Déu del passeig de Maragall.

Si una cosa ha canviat en la Barcelona de 2026 és la seva imatge a ulls del món. Ara anar a visitar la Sagrada Família equival visitar Montserrat en dissabte o diumenge al matí o l’aeroport d’El Prat a les hores punta. Sempre freguem l’overbooking. Des de petit que no deixo d’interessar-me, d’estudiar i d’ensenyar el Temple, però el que abans era un goig, ara és una preocupació. I no és perquè des de la Junta no donin facilitat als capellans, ben al contrari, sinó per la massificació que s’ha produït. M’agradaria que el Papa Lleó en alguna de les seves homilies o al·locucions, digués que Antoni Gaudí va morir com un sense sostre ensagnat a la Gran Via i amb cinc taxis que van passar de llarg, m’agradaria que les imatges de Can Brians es divulguessin ni que fossin pixelades, o amb sigles per respectar la identitat dels reclusos. Voldria que els mitjans preguntessin als feligresos -i especialment a les feligreses-  que acudiran a l’estadi olímpic Lluís Companys, a qui venen a escoltar, a Sergio Dalma o a Robert Prevost. Segur que els diran, ràpidament, que a tots dos.

És un error parcial dir que la Barcelona del 2026 ha deixat de ser catòlica. Encara recordo el que em va dir un famós sastre de Ciutat Vella: “els de tota la vida hem hagut de marxar més amunt i aquí ha vingut mala gent”. Com es pot comprovar la resposta no és gaire catòlica, però és cert que avui l’església de Barcelona -es a  dir els catòlics de tota la vida- s’han desplaçat a Sarrià, i a Pedralbes, i a Sant Cugat i a Terrassa i a d’altres indrets del Vallès. Certament això de la mala gent, no ho diu la meva mare, barcelonina, que ara té noranta-cinc anys i que s’ha passat l’hivern fent bufandes pels nois de Senegal, Gàmbia i Mauritània. Ella esperava veure també la façana de la Glòria culminada, però es veu que encara n’hi ha per deu anys, segons que m’ha dit preocupada.  Però no és la seva principal preocupació, perquè ara ja veurà el cimbori que el reusenc o riudomenc, va deixar projectat com a homenatge al seu mestre i mentor Joan Martorell Montells i encara que no entén les monumentals ales dels evangelistes, està molt cofoia de veure la creu de Jesucrist enllestida i possiblement des de la seva terrassa de l’esquerra de l’Eixampla veurà també els seus raigs de llum.

Benvingut a Barcelona, Robert Francis Prevost,  que tens la doble nacionalitat estatunidenca i peruana, prior general de l’Orde agustinià, que en un dels teus viatges ens visitares als professors de la Facultat de Filosofia de Catalunya, ara eclesiàstica i altre vegada sota el paraigua de Sant Pacià; benvingut sigues tu que  feies ganyotes d’emoció quan veieres la plaça de Sant Pere que t’aclamava gent que s’estima més el teu càrrec que la teva persona. Benvingut tu que abans que a Espanya has visitat l’Àfrica i que visitaràs les illes Canarias, on recalen els emigrants, aquests homes i dones que alguns altres emigrants de tota la vida que van començar a venir aquí arran de l’Exposició de 1929 i després, avui menystenen, i temen els de les últimes onades. Es veu que no han llegit aquell passatge de la Bíblia que diu “recorda’t que tu també vas ser migrant”. Benvingut tu, que has renunciat a que et retratin cada segon de la teva activitat pública. Benvingut a la ciutat Comtal. T’ho dic de debò, no em fa res que parlis més o menys català, que portis les sabates negres o vermelles, encara que no siguin ortopèdiques com les del teu predecessor, però almenys procura que siguin còmodes i per tant, usades,  com demanava Gaudí! Gràcies per la valentia d’enfrontar-te a aquesta societat multicultural, multireligiosa, multiètnica i idiorítmica, abans  “archivo de cortesía y patria de firmes amistades” i ara potser encara una mica. Gràcies perquè per Nadal vas parlar dels fets de Badalona, i per la teva proximitat al barri de Sant Roc de la tercera o quarta ciutat de Catalunya que ara abans era gitano i ara, sense deixar de ser-ho és paquistanès, indi, xinès, peruà, veneçolà i una mica badaloní... Gràcies per parlar-nos de la IA i per denunciar que sigui una nova eina de poder. En una segona edició potser afegeixis que ni és intel·ligència ni és artificial, encara que faciliti la vida a moltes persones que segueixen la llei del mínim esforç. El bisbe Joan Carrera, deia amb cert humor i molta veritat: “No hi ha iniciativa o moviment eclesial al món que tard o d’hora no acabi florint a Barcelona”. Vols dir que això no passa també a Madrid i a tantes altres capitals del món.? Tinc la certesa que quan dijous dia 11, festivitat de Sant Bernabé -el titular de la única torre de la Sagrada Família que Gaudí va veure culminada-  el teu avió papal torni a emprendre el vol cap a Roma, respiraràs.