En la mort del P. Canals, cartoixà

Dilluns 28 de setembre de 2026 

Estimats germans i germanes,

Divendres 18, poc després de les 3 de la tarda, a l'Hospital de Badalona, Déu em va fer la gràcia de tancar els ulls al P. Josep Maria Canals, monjo de la cartoixa de Santa Maria de Montalegre. L’acompanyava el P. José Maria Clodovil, germà seu cartoixà i Robert Àlvarez, gran amic seu, historiador de la Cartoixa. Es cloïa una vida molt llarga, 96 anys, 73 de sacerdot i 39 de professió.  El van ordenar de prevere a Montserrat el dia de Sant Benet de l’any 1954, entre els seus companys d’ordenació hi havia Joan Carrera, després bisbe, Francesc Nicolau, Josep Cardús, Manuel Tort... uns capellans excepcionals. Per cert que aquell dia, el P. Bernabé Dalmau de Montserrat que aleshores era un escolà de deu anys, va sentir per primera vegada la crida de Déu a fer-se monjo.

En Josep Maria Canals Lamiel, nascut a Corbera de Llobregat, molt actiu era conegut per mossèn dinamita, parlava fort, tenia un tarannà explosiu, va fer trapelleries al Seminari... Va exercir el sacerdoci a Sabadell i a Badalona, al barri de Pomar. Molts ho sabeu: quan va sentir dir que es tancava la Cartoixa de Tiana, en un moment de pregària intens a la Mare de Déu, va prometre lliurar la seva vida a Déu i fer-se monjo per evitar-ho. En el moment que va anar a comunicar-li al seu bisbe, el doctor Jubany, aquest que coneixia el seu tarannà, li va dir: “t’ho prohibeixo!”. “És voluntat de Déu, doctor Jubany”. “Ah, si és voluntat de Déu no m’hi puc oposar”. I quan, anys després, el bisbe el va veure vestit amb l’hàbit cartoixà, es va posar a plorar. “No plori, home, no plori” li deia el P. Canals amb el seu parlar característic.

Josep Maria Canals va unir en la seva persona el culte i la cultura. El culte perquè com a capellà diocesà tenia l’eucaristia i els altres sagraments com el centre de la seva vida. I la cultura perquè va estar compromès en diverses causes polítiques i sindicals, sense deixar de cultivar la poesia. Ja de monjo tenia en la litúrgia comunitària el segon centre de la seva vida, el primer era la pregària en solitud i en silenci en la seva cel·la a Déu Pare. Però tot i entrar en el Gran Silenci, des de la seva cel·la de Montalegre, des del seu claustre, en Josep Maria va continuar cultivant la poesia, dialogant amb intel·lectuals, propiciant congressos, publicacions... i l’Associació d’Amics de la Cartoixa. Va obrir les portes de la cartoixa fins allà on va poder obrir-les. Sabia que la màxima “mai reformada, perquè mai deformada” és simbòlica i real a la vegada. Sabia que el món gira, però la creu roman.

L’última vegada que el vaig veure en vida va ser un dia fa uns mesos que els monjos feien rusticatio a Sant Pere de Reixach. Abans de dinar van anar a saludar mossèn Rius Camps, l’ermità de Reixach, també traspassat. Aquell dia, mentre dinàvem a l’aire lliure, senzillament, conversant i rient, en Josep Maria estava molt callat. Sentia que el Gran Silenci ja era a prop.

El P. Rector ens va explicar que divendres al matí, en Josep Maria es va acomiadar a la cel·la, en silenci, dels seus germans de Comunitat. I el prior i tots li van donar records per Jesús. És el que nosaltres li diem avui: “Estimat Josep Maria, molts records a Jesús (O bonitas! O bondat) i també a Maria la seva Mare, el teu estel.”

[Al final de la celebració  Josep Oriol Pujol, director general de la Fundació Pere Tarrés, ha llegit aquest testimoni del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat] 

Record agraït del P. Josep M. Canals

per Bernabé Dalmau

Dels records d’infantesa conservo la memòria de la participació, com a escolà de Montserrat, dels ordes sagrats conferits a la Basílica en la solemnitat de sant Benet, l’11 de juliol de l’Any Marià 1954. Fou una celebració multitudinària, a causa de gran nombre de clergues de Catalunya que hi reberen el sagrament en els seus diversos graus. Els preveres de Barcelona pujaren cada any a celebrar-ne l’aniversari, entre ells el posteriorment bisbe auxiliar Joan Carrera. Arran del traspàs del P. Canals, he sabut que ell era un d’aquells novells preveres.

El seu nom era ben conegut a l’Església de Barcelona pel dinamisme pastoral i la bonhomia amb què exercí el ministeri. Al cap d’uns anys, precisament per això, fou tota una notícia revolucionària la que informà que Mossèn Josep M. Canals ingressava a la cartoixa de Tiana. Precisament perquè els cartoixans no fan soroll, no li vaig seguir la singladura de l’activitat que dugué a terme al monestir.

Però sortosament em tocà a mi, fa una vintena d’anys, predicar la setmana d’exercicis que l’arxidiòcesi de Barcelona organitza anualment a la casa de recés de Tiana. Amb els exercitants dedicàrem una tarda a la cartoixa de Montalegre. Hi fórem rebuts precisament pel P. Canals, el monjo referent com a català en aquell monestir. Va ser l’única ocasió en què vaig poder saludar-lo i em va fer gràcia constatar com seguia la vida eclesial de casa nostra a través de “Catalunya cristiana”. Després d’una conversa extensa amb tots aquells preveres, endolcida per una copeta de Chartreuse, ens mostrà l’extens monestir. Ens colpí el racó on assenyalà que hi reposaven les despulles del bisbe Ramon Daumal, en l’absolut anonimat cartoixà. Acabàrem la jornada participant en el cant de les Vespres, tan diferents de les que fora de la cartoixa estem acostumats a celebrar.

El P. Josep M. Canals acomplí fidelment la seva vocació i ha viscut donant testimoniatge d’una vida de silenci totalment donada al Senyor. Aquests mesos que el món ha vist la creu que corona la torre de Jesús de la basílica barcelonina de la Sagrada Família i a la llum de la vida del P. Canals, pren tot el seu valor el lema de l’orde cartoixà “Stat crux dum volvitur orbis”,  “La creu roman quieta mentre el món va donant voltes”.