Si sou moguts per la tempesta

Homilia diumenge XII de durant l’any B

 

Estimats germans i germanes,

avui el mar és el teló de fons de la primera lectura, del salm i de l’evangeli. Tot i que el llac de Tiberiades no era en realitat una mar, s’anomena encara així, era el mar de Galilea. El mar és el lloc del sosteniment dels deixebles pescadors, però alhora i segons la concepció bíblica, el mar era l’amagatall de les forces del mal.  «Atura la violència de les teves ones!» clamava Job, el just»...  I el salm parla d’aquells mariners comerciants,  que, extenuats de mareig, no es tenien drets. «Mestre, no veus que ens enfonsem?», cridaven plens de por els deixebles davant del temporal... Segurament en aquest clam hi ha anticipat el sentiment de solitud pregona que van experimentar quan Jesús va ser crucificat.  Sí, l’angoixa dels deixebles dins la barca, mentre Jesús hi dorm, és un tast anticipat dels neguits que han de passar el divendres sant, quan el Mestre s’adormirà en el son de la mort.  Però després de la mort, ve la resurrecció: és aquest mateix Jesús que es desvetlla, que es lleva, que s’aixeca i que fa callar la mar.  «No tingueu por/si som moguts per la tempesta/que ens arrossega mar endins.../que ell en la mar obre camins.» cantem en el bell cant «Si creiem que és vivent», amb lletra de Joan Soler Amigó i música de mossèn  Albert Taulé.

I la barca, les barques simbolitzen l’església.. Es veu que el doctor Jubany els anys del Concili Vaticà II, quan era bisbe de Girona, deia al seus capellans que les onades sotraguejaven la barca de l’Església i amb la seva subtilesa afegia: «No ens enfonsarem, però en sortirem marejats...»   

Un dels naufragis més importants de la història -segur que el més famós- fou el del Titànic el vaixell més gran mai construït, destinat a transportar una gran quantitat de persones a través de l’Oceà Atlàntic. Doncs bé, la nit del 14 al 15 d'abril del 1912, una nit estelada i un mar excepcionalment tranquil, aquell famós transatlàntic va topar amb un iceberg, es va partir es va enfonsar i moriren 1500 persones. En aquest episodi històric, hi veig la confirmació de quelcom que es pot esdevenir en la nostra vida. Sembla que tot estigui tranquil i, de sobte, resulta que darrere d’una dificultat aparentment petita, potser davant d’una controvèrsia fútil, s’hi amaga  tota una massa subterrània que ni sospitem de ràbia acumulada o una conxorxa d’interessos que ens fa dir: “hi ha mar de fons” i que amenaça en fer-nos naufragar.  

Potser cap de nosaltres no ha tingut l’experiència del naufragi...  Cristòfor Colom apareix en la història arran d’un naufragi... la Santa Maria va naufragar en la costa d’Haití i el 14 de febrer de 1493, tornant del primer viatge, van trobar una forta tempestat que amenaçava de fer naufragar les caravel·les. Recordo també, al segle XX el cas de la Marta Maria Casadellà, copropietària del Monestir, que ens explicava que tornant de l’Argentina amb vaixell va naufragar i va ser portada fins a les costes d’Àfrica... i no oblidaré que quan fa anys el nostre pare ens va convidar a fer un creuer per la Mediterrània, potser de les impressions més fortes que vam viure la de sentir les onades rompre sobre la coberta del vaixell Flavia, especialment en passar el golf de Lleó, on la tramuntana desferma els temporals més importants de la Mediterrània occidental. I no les tens totes. I què diríem d’una tempesta aèria.

El missatge de les lectures d’avui, naturalment, no és per angoixar-nos, és per dir-nos que hi ha molts fets que escapen del nostre consol i és per donar-nos un missatge de confiança, perquè a la fi, Job es va redreçar, els mariners del salm es van omplir de goig per la calma retrobada i els apòstols van ser testimonis que el vent amainà i que seguí una gran bonança. Pot ser també així en la nostra vida, creiem-hi. I com ens ha recordat l’apòstol, «aquells que viuen en Crist, són ja una creació nova»