Evitar un bany de sang

Cos i Sang de Crist 2024

El Sant Sopar va tenir poc d’idíl·lic. Els apòstols estaven renyits i enfrontats entre ells per enveja i per lluites de poder. Hi ha prou textos dels evangelis que ho acrediten. No tenien cap ganes de participar en el sopar al que Jesús els convidava i que desitjava tan ardentment de celebrar. Però li van preparar per a ell. Planava la persecució, era un context clandestí: han de seguir un home que porta una gerra d’aigua. Habitualment les gerres d’aigua les portaven dones. Recordem el passatge de la samaritana, considerada per l’església cristiana ortodoxa tan important com els apòstols, perquè Jesús se li ha manifestat com a Messies (“el Messies soc jo que parlo amb tu) i ella ho acceptat. I planava, també, en aquell sopar, la traïció que és el més oposat a l’amistat.

Encara avui hi ha milers i milers de persones arreu del món que celebren l’eucaristia el diumenge, a la mateixa parròquia, des de fa molts anys, amb les mateixes persones i ni es coneixen, no saben els seus noms ni encara menys els seus cognoms. Fins i tot potser, de vegades, estan renyides entre elles. Potser que s’asseuen en llocs allunyats de l’església per no haver-se de donar la pau. Quina tristesa! Com hem de treballar les nostres relacions fraternals i demanar el do de la reconciliació. I, d’altra banda, nosaltres tenim encara tantes facilitats, tants horaris i tantes esglésies i centres oberts al culte, quan encara avui al món hi ha moltíssimes persones que han de celebrar l’eucaristia en la clandestinitat. Personalment ho vaig experimentar a la Xina: les eucaristies en context clandestí, tenen un sabor extraordinari d’autenticitat. I les persones que passeu dels noranta i vàreu viure la guerra, pot ser que conserveu amb unció aquella copa de cristall o aquelles estovalles amb la qual un capellà vestit de paisà celebrava missa a casa d’amagat, el 1936 o el 1937. Som uns privilegiats de poder celebrar tan sovint l’eucaristia.

I, no obstant aquell context tan difícil, de persecució i de traïció, Jesús va voler celebrar el sopar en una sala al pis de dalt, agençada amb grans divans, ben preparada i allí els deixa el memorial del seu amor: el seu cos i la seva sang.

Al relat de la institució de l’eucaristia que avui hem proclamat, hem omès la traïció de Judes. Però la traïció hi era ben present. I el traïdor era al costat mateix de Jesús. Jesús, però, mai no anomena Judes pel seu nom. Respecta, delicadament, la llibertat d’aquell que l’ha de trair. Si l’hagués anomenat, pel seu nom (l’havia cridat a estar amb ell, pel seu nom!) si hagués delatat Judes en aquell sopar, hi hagués hagut un bany de sang perquè els apòstols anaven armats i s’hi haurien enfrontat.

I només quan Judes ja és fora del cenacle, Jesús els passa la copa de la seva sang. Podríem dir que evita la sang entre ells per donar-los la seva, amagada i bategant en el vi, el beuratge de la festa que segella l’aliança nova i eterna. No vol una sang fruit de la violència, si no la sang -la vida- que es dona per amor. I aquell bany de sang s’evita i es converteix en una festa on es canten els salms. La sang de Crist ha donat nom a la festa d’avui, que és la festa del Cos i de la Sang. No solament del Cos, sinó també de la Sang, no l’oblidem. D’un cos i d’una sang que no es queden en el recinte dels temples si no que avui surten a passejar pels carrers de la ciutat inspirant els cants de festa i les catifes de flors. Una sang vessada lliurement i itinerant. Celebrem un cos que és un amb el cos de Crist, una sang que és una amb la sang de Crist.

Arreu del nostre país hi ha capelles dedicades a la Sang, a la parròquia del Pi, a Lleida, a Cervera, n’hi hagué,...la parròquia de la Preciosíssima Sang de Barcelona i el miracle del sant dubte d’Iborra i els preciosos corporals de Daroca.

Fa uns anys, un sacerdot amic, celebrava l’eucaristia. Després de la consagració, va adonar-se que en el corporal hi havia unes taques vermelles de sang. Ni ell ni el qui l’assistia a l’altar no tenien cap ferida a les mans. Per ell fou un signe que li va donar molta força i conservarà per sempre aquell corporal tacat de sang. Ho ha explicat a molt pocs, però jo crec que aquest corporal li ha donat també coratge per celebrar l’eucaristia i fins i tot el Dijous Sant a la Xina, quina autenticitat! Malgrat que s’acosta als noranta anys, ell vol tornar en aquest país immens. Hi ha tants signes al nostre voltant! Cal demanar els ulls de la fe per descobrir-los. No ens cansem de celebrar l’eucaristia, l’àpat de l’amor i descobrim el nom de les persones que tenim al costat.

Acabo. Aquesta setmana hem presentat a l’espai Betúlia un llibre (Vull viure a casa) que és la història d’una dona que va voler romandre a casa tota la seva ancianitat malgrat la humilitat del seu habitatge al Raval. I mercès els voluntaris la comunitat de Sant Egidi, mercès els amics que va tenir a prop fins a l’hora de la mort, això fou possible i va viure feliç fins al final dels seus. Recordem-ho avui a Càritas, que siguem presentes allí on ens necessiten.