Donar fins i tot el cos. Ignasi Banús Ruíz

Ignasi Banús Ruíz (Baix a mar,  Badalona, 10 de març de 1933- Canyet, Badalona, 14 d’octubre de 2026).

L’Ignasi ho ha donat tot. Un dia de l’any 1969, es va donar del tot a tu, Maria Carme, en el sagrament del matrimoni, després s’ha anat donant al Marc i al Roger, després a la Sara i a la Sílvia, després als seus tres nets, el Julià, el Lluc, la Berta... també s’ha donat al a seva ciutat Badalona i, finalment, ha donat també el seu cos a la ciència.  Encara als més grans ens desconcerta celebrar un comiat sense el cos present... On és? Però vosaltres sabeu on és ara el seu cos, en un hospital universitari català. Allí servirà per a estudis científics. Per al cristià el cos és molt important. Però les persones que donen el cos a la ciència encara són poques. Recordo que fa uns anys ho va fer la Maria Pedragosa, la mare de la Teresa Biayna, una canyetaire sàvia, que conversava llargament amb en Joan Soler Amigó sobre les nostres tradicions. I el marit de la Teresa, el Delmir Maresma. També el bisbe de Girona, Jaume Camprodon. És una decisió molt madura i molt madurada. Que ens convida a tots a pensar què voldrem que sigui del nostre cos una vegada ens n’anem de puntetes a trobar-nos amb el Senyor: Inhumació, és a dir enterrament? Incineració? Donació a la ciència? És qüestió de pensar-ho i de decidir-ho aviat, sobre tot per facilitar les coses a les persones més estimades.

També és important decidir quin tipus de comiat volem. Si som batejats, el més congruent és una missa o un respons. El ritual de les exèquies preveu una estació a casa del difunt, el que en dèiem tradicionalment la vetlla, una altra a l’església i una altra al cementiri. Avui la casa del difunt sovint es diu tanatori. Vosaltres esteu fent la segona estació, perquè la primera, la de la vetlla, ja l’heu feta a Can Ruti, quan encara el seu cor bategava. I la segona l’esteu fent aquí a Santa Maria on ell durant anys i panys ha celebrat la seva fe, cada diumenge... Hi pot haver una cosa més bonica que acomiadar una persona al lloc on ha celebrat la seva fe? On ha participat del Cos i de la Sang de Crist? Aquest lloc es pot dir parròquia, capella de residència d’ancians o antic monestir... però és fonamental també que ho decidim nosaltres prèviament a la nostra mort. No que ho fem decidir a la família, ni als serveis funeraris.

I els que han plegat de creure, o no estan batejats, mereixen també un comiat digne en el lloc que ells, els propis interessats determinin. Recordant que no ens emportarem res a l’altra món. Com deia el Papa Francesc: “ A la mortalla no hi ha butxaques” i avui tots volem ser propietaris quan en realitat tots som masovers, és a dir “administradors”.   

Estimats, avui en el lloc del fèretre hi ha una fotografia molt bonica de l’Ignasi amb el seu sant patró Iñigo de Loiola. Molt simbòlica. Asseguts. A Santa Maria del Mar, a la Basílica, allí mateix on Ignasi de Loiola demanava almoina, avui una escultura d’en Lau Feliu Maspons, que ens permet seure-hi a sobre. Hem de pensar que quan aquell pobre estudiant que tant estimava la ciutat de Barcelona va morir, al món ja tenia mil seguidors i no eren precisament com els seguidors que alguns teniu avui a les xarxes. Aquells seguidors sabien que caminaven en companyia de Jesús i que estaven cridats a donar la vida per ell.  

L’Ignasi Banús Ruíz va obrir els ulls a baix a mar i els ha tancat a Can Urrutia de Canyet, a l’Hospital Trias i Pujol, que en diem popularment Can Ruti. Diuen que l’habitació d’un hospital és un no lloc. Però quan un mor voltat dels qui més s’estima, com ha estat el seu cas, aquell no lloc esdevé un lloc. Heu tingut temps d’acomiadar-vos d’ell, podem ben bé dir que l’Ignasi ha mort estimat i estimant.

L’Ignasi va néixer abans de la guerra, el 1933. Quan es va acabar tenia ja sis anys. Mai n’havíem parlat. Segurament amb la seva família sí. Però les persones nascudes abans de la guerra, són d’una pasta diferent. Tenia vocació d’artista, però artista aleshores era sinònim de mort de fam, i no va poder realitzar la seva vocació fins que us va tenir encarrilats. Per tant “tu, noi, mecànic” i a callar i a obeir.

Va ser deixeble d’en Josep Barrenechea Tubilla, un aquarel·lista excepcional que sabia que el blanc en les aquarel·les no existeix, perquè és el propi fons blanc. Té quadres allà a dalt al cobert del carrer Lladó, al seu estudi, al seu refugi... i d’altres són presents a les llars de les persones que més s’ha estimat.

L’Ignasi va ser pessebrista. És un home que creu que Déu es fa petit. Que el Tot s’amaga en el no-res. Que necessita molsa, suro, una llumeta... “una mica de muntanya” com diu el romanç de Santa Llúcia. L’Ignasi, com Sant Francesc d’Assís fa 800 anys, sabia que la grandesa de Déu es veu en la seva petitesa. Em deies Marc que ha deixat pràcticament enllestits deu diorames!

L’Ignasi i la Maria Carme un dia de l’any 1969, acabat el Concili, van unir les seves vides davant de l’altar. Aquell dia el mossèn els va recordar que la finalitat primordial del matrimoni és l’amor dels esposos oberts a una paternitat responsable. Abans del Concili les persones es casaven bàsicament per tenir fills i si a més s’estimaven, millor. Després del Concili els cònjuges es casaven per estimar-se i si a més tenien fills, millor. Hi vàreu arribar en Marc i en Roger... Tan diferents i fills del mateix pare i de la mateixa mare. Diuen que la millor obra d’art d’uns pares són els fills que han tingut. Jo diria, més que una obra d’art, cada un de nosaltres som una obra d’artesania. Avui vosaltres dos, juntament amb la Sara i la Sílvia sabeu que sense l’amor de l’Ignasi i la Maria Carme, no seríeu aquí. Per això esteu plens d’agraïment.

“Retorneu al César allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu”. Em sap greu recordar-ho avui i aquí però els impostos s’han de pagar. Una vegada Pere dubtava i Jesús el va convidar a pescar i a pagar el tribut per a ell mateix, per Jesús i per a Pere. Però això només és un signe extern. Quan nosaltres ens estimem, no estem fent altra cosa que retornar a Déu allò que és de Déu, l’amor que ha sembrat en els nostres cors.

Que l’exemple d’estimació que ens ha deixat el vostre pare, avi, sogre, familiar, amic i veí us acompanyi tota la vida. Els quadres desapareixeran, els pessebres seran debolits, tots ens morirem, però l’amor que hem sembrat fruitarà per l’eternitat.