La branca que ens sosté
Estimats
germans,
La lectura
del llibre de la Saviesa ens ha parlat de la fortalesa, una de les quatre
virtuts cardinals. Una vegada deien d’un poderós, “és dèbil amb els forts i
fort amb els dèbils”. Fatal. El que cal,
en tot cas, és fer-se fort amb els forts
i fer-se dèbil amb els dèbils. I diu una altra cosa molt interessant: “el poder
si volguéssiu sempre el teniu a la mà”. Ho trobo veritablement impressionant.
De vegades critiquem molt els poderosos. Però oblidem que la veritable
autoritat és la del qui tenint poder l’usa només quan és realment oportú d’usar-lo.
En la mateixa línia, trobem el salm 85 que dona tots aquests qualificatius a Déu:
indulgent, bo, ric en l’amoc, capaç d’escoltar, compassiu, benigne, lent per al
càstig... Hi ha moltes persones que diuen no creure en el Déu de l’Antic
Testament i tenen les seves raons... però el salm és també Antic Testament.
Haurien de matisar.
En Juan
Carlos Losada Málvarez, a qui avui recordem, malgrat la seva feblesa física,
era un home fort. Coneixia aquella màxima d’Ovidi que hi ha inscrita en una de
les portes de la veïna Torre Pallaresa: PER ALS FORTS, TOT EL SÒL ÉS PÀTRIA”.
A cada
eucaristia, abans del parenostre solem fer una monició que és extreta de la
carta als romans que hem proclamat, però que té una segona part: nosaltres no
sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l'Esperit, qui es
posa en lloc nostre. I ni que els seus gemecs no es puguin expressar, el qui
penetra l'interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l'Esperit.
El Javier
Bustamante, a qui tots coneixem i estimem, comentant l’evangeli d’avui, distingeix
entre el jull i aquell qui el sembra. El problema del jull o de la citzània, és
el fong que la contamina. De vegades gastem moltes energies en combatre un problema
i no anem a trobar les veritables causes. Per exemple, critiquem els que a l’Església
i a la resta de la societat fan mala política, però no anem al fons de qüestions
tan greus com les guerres, les migracions o els legítims drets de les minories.
La mostassa
no és un arbre, és una hortalissa, no és alterosa com un cedre, és humil, però
permet que un ocell s’ajoqui a les seves
branques. M’he recordat d’una escena de la pel·lícula “De déus i homes” (Xavier
Beauvois 2010). Una dona musulmana conversa amb un dels trapencs que està
debatent si se’n va o si es queda. Ell li ve a dir: “els religiosos som
nòmades, avui som aquí i demà allà. Som com ocells que van de branca en branca”.
I ella li respon: “S’equivoca. Els ocells som nosaltres. Vostès son la branca
que ens sosté”.
Maria és la dona que a casa de la Sagrada
Família amagava el llevat dins la pasta i espera pacientment, com esperen totes
les mares, que tot quedi fermentat.
Comentarios
Publicar un comentario